dijous, 7 d’abril de 2011

El rei de la gravetat

Recordo llargues discussions de sobretaula sobre un enigma físic que frega l'humor negre: establir si un tret disparat enlaire pot causar alguna baixa en el seu camí de tornada cap a la superfície de la terra. En una de les discussions que recordo, ja fa anys, el detonant va ser un episodi de la sèrie CSI que investigava una mort causada per una d'aquestes bales perdudes i al final resultava que sí, que l'interfecte havia rebut l'impacte d'una bala disparada enlaire durant una celebració. Les lleis de la física determinen els estudis balístics, de manera que és ben probable que n'hi hagi un munt que donin suport a la fantasia desbordant dels guionistes televisius. Però reconec que jo més aviat m'arrenglerava en el bàndol dels escèptics, apel·lant d'una manera difusa a conceptes com el fregament. Tot plegat, em semblava massa a prop d'alguns gags arxiconeguts. Per exemple, el de la cursa atlètica. El jutge aixeca la pistola, apunta al cel i dispara per donar-ne la sortida. Mentre els atletes reaccionen al tret un pobre ocell cau als peus del jutge. O bé, una mica més sofisticat, el de la visita d'un alt dignatari. El reben amb una gran solemnitat al port d'un país aliat. Els amfitrions, disposats a retre-li tota mena d'homenatges, no s'estan de disparar salves d'honor: dotze canonades. Sona la trompeteria i s'emet el se-nyal. Llavors, enmig d'aquesta atronadora benvinguda, un d'aquests trets resulta no ser de fogueig i abat un avió comercial que passava per allà. El nivell de comicitat és similar al d'alguns dels gags més memorables dels Monty Python, però la repetició del mecanisme n'acaba desactivant l'efecte a còpia de fer-lo previsible. En l'actual situació nord-africana aquesta modalitat d'humor negre perd tota la gràcia. Si saltem a situacions com la líbia, hi retrobem escenes de rebels disparant enlaire per celebrar no se sap ben bé què davant dels càmeres de les televisions. No costa gaire imaginar alguna víctima col·lateral. 

 
Aquest divendres, després que l'aviació aliada bombardegés un comboi de milicians rebels libis que viatjava entre Brega i Ajdabiya, es va saber que les víctimes havien disparat primer. O bé per error o bé induïts per alguns gaddafistes infiltrats que haurien fet una versió explosiva d'allò de tirar la pedra i amagar la mà. La qüestió és que van disparar enlaire com aquells pagesos que tiren coets als núvols per provocar-ne la pluja, i el xàfec no es va fer esperar. A diferència d'altres processos nord-africans, el conflicte libi ja comença a semblar un gag macabre. En general, la política internacional estableix un ter-reny de joc en el qual els conceptes del be i el mal (de bons i dolents) evolucionen constantment. En el cas libi, encara més. El pas de Gaddafi d'una banda a l'altra de la llei internacional ha estat extrem. De Lockerbie a l'Elisi, de terrorista a aliat, de socialista a patriarca sense tardor possible. Gaddafi ja fa anys que dispara enlaire d'una manera conspícua i, des de fa unes setmanes, els projectils que llança cauen sobre els seus compatriotes. Bales perdudes. Quan escric aquestes ratlles els analistes encara parlen de negociacions per trobar una sortida al dictador i els seus, malgrat la indefinició creixent de l'abast real del possessiu “seus”. No m'imagino a Gaddafi negociant res amb ningú, però si de cas jo no li enviaria cap diplomàtic (ni polític). Li enviaria Wayne Rooney, el geniut futbolista del ManU que aquest diumenge, després de remuntar un 2-0 davant del West Ham amb tres gols en menys d'un quart d'hora, es va encarar a la càmera i va disparar: "What?? Fucking what? What??".

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 5 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir