Escotorit?

Els qualificatius insultívols de dubtosa comprensió abunden a totes les contrades. Ja vam veure quina curiosa mutació patia el cognom Alonso al Camp de Tarragona, per derivació de l’ós (l’onso), però en d’altres indrets el repertori de qualificatius que fan anar quan et volen dir ruc, aturat o carallot és espectacular. Per exemple, a les Garrigues et diuen que ets un matalot i a la Seu d’Urgell que ets un orc o un pamort. L’Alcover-Moll fins i tot recull un parell de qualificatius que fan ballar la be alta i la ve baixa: vestrús (beneitó o curt d’enteniment) i bestrús (informal o de poc enteniment). A l’altre extrem també n’hi ha uns quants, tot i que potser no tants, per dir-te espavilat. Els empordanesos, per exemple, fan anar l’adjectiu escotorit per assenyalar algú que és molt eixerit, trempat i vivaç. És un terme prou expressiu des d’un punt de vista fonètic, però encara resulta més fascinador el seu origen etimològic. Perquè escotorit té el mateix origen que càustic. Eiximenis ja el feia anar, derivant-lo del llatí excauterire (de cauterium, l’agent per a cremar teixits orgànics) que va donar el català antic escaltrit i d’aquí escotorit. Visca la causticitat empordanesa!

Màrius Serra. Avui. Dijous, 31 de març de 2011 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma