Fer la mona

Avui arriba la Pasqua més tardana de les últimes dècades. I amb ella, la mona. Un dels grans reclams del gremi de pastissers. Ara fa dos mesos, a mitjan febrer, va saltar la notícia d’una insòlita operació de la Guàrdia Civil. Insòlita perquè els civils van intervenir més de dues mil mones de Pasqua a les demarcacions de Barcelona i Tarragona. I insòlita, també, perquè sobta que n’hi hagués tantes de fetes dos mesos abans del dia D, que és avui. D’això se’n diu planificació industrial. Segons van recollir diversos mitjans, els ex tricornis van decomissar 2066 mones de Pasqua i 943 motlles destinats a fer figures de personatges, reals i ficticis, però tots subjectes a drets d’explotació. L’equip dels decomissats ficticis presentava una alineació formada per Hello Kitty, Bob Esponja i personatges de Toy Story. En l’altre bàndol s’alineaven jugadors actuals del Futbol Club Barcelona, el Reial Madrid i el RCD Espanyol. La valoració de tot plegat va ser de 69.213 euros. La xocolata del lloro als universos Disney o LFP, però una pasta de por per a les finances dels pastissers confiscats. La base legal de l’operació era clara: les mones reproduïen imatges protegides per la Llei de Propietat Industrial sense haver cotitzat per fer-ho. Però per més clars que fossin els motius del decomís, ningú no va admetre haver cursat la denúncia. Ni Disney ni el Barça ni l’Espanyol ni el Madrid no van voler quedar malament. Ja se sap que en aquestes qüestions l’opinió pública sempre flagel·la amb delit els defensors dels drets d’autor. Així doncs, totes les veus que es van sentir foren de gent indignada per la intromissió de les forces de l’ordre en la dolça privacitat dels obradors. Alguns pastissers van admetre que potser els caldria pagar si hi posessin reproduccions de plàstic, però no pas quan ells mateixos feien les figures de xocolata, per més que usessin motlle. L’argumentari dels seus defensors va buscar paral·lelismes en d’altres camps creatius. En va trobar, per exemple, a les cançons. ¿Haurien de pagar els Antònia Font per esmentar Clint Eastwood al seu nou disc? Joan Manuel Serrat cita molts noms propis quan canta: Basora, César, Kubala, Moreno, Manchón... A la mítica “Conillet de vellut”: Snoopy, Nikon, Hassenblad, Elle, Vogue, Harpers Bazaar, Richard Avedon, can Castells, en Pomés... Cada cop que ha cobrat de la SGAE per la reproducció de les seves cançons ¿hauria hagut de repartir-ne la part proporcional als citats? ¿I Sisa hauria hagut de cotitzar per tots els herois de còmic que surten a “Qualsevol nit pot sortir el sol”?
La comparació és ociosa. Una pregunta més pertinent seria si un músic qualsevol hauria de pagar o no per incloure un fragment substancial d’una melodia aliena en una cançó seva. I tothom en sap la resposta. Quan les mones eren un ou de xocolata cap ocell no va reclamar-ne mai els drets. Però els pastissers van detectar que les modes televisives resultaven determinants a l’hora de vendre el seu producte tradicional. De manera que es van passar per les gònades la tradició dels ous de Pasqua i es van llançar en massa a transformar les mones en una il·lustració de la programació televisiva en format pessebre de xocolata. Alguns, conscients de la plusvàlua que els proporcionen els personatges populars, en paguen els drets. D’altres tiren pel dret, pirategen tot el que volen i quan els pillen van de víctimes. La veritable pregunta és: on va a parar la diferència de preu entre una mona tradicional i una altra amb Bob Esponja? Au, va, no ens toqueu els ous de Pasqua!

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 25 d'abril de 2011

Comentaris

  1. Un cas interessant.
    Seguim desembolicant la troca?
    El pastisser que vulgui passar dels ninots televisius hi pot perdre molt, quedar marginat, arraconat per la competència dels qui han decidit incorporar-los a les seves mones. Perquè la gent està bombardejada i no queda forat comunicatiu per a que el pastisser promogui els seus propis ninots. La potència comunicativa és absolutament desigual.
    Llavors la opció i el valor afegit deixen de ser-ho i passa a ser una IMPOSICIÓ. No t'arrisques a guanyar menys, t'arrisques a perdre-hi.
    El pastisser no té més remei que "pagar peatge" a les grans companyies de comunicació, els macroclubs esportius o a les majors audiovisuals (de què em sona això?). Si té creativitat que se la guardi o l'encarrili a major glòria dels ninots que li venen donats.
    Una altra manera de veure-ho seria que el pastisser fa POP-ART (com Warhol prenent les icones del seu temps) o FALLES de xocolata (com els valencians representant els personatges del moment) o fa el mateix que fan els creadors de CAGANERS.
    Però una manera més crua de veure-ho és que fa l'únic que pot fer: formar part d'una maquinària que tot ho encarrila cap a les mateixes butxaques, trinxant les possibilitats de la diversitat creativa o de qualsevol mena d'autonomia cultural des de baix.

    El que de veritat és esfereïdor és que els grans productors culturals tinguin la força policial al seu servei. En defensa dels seus ninots.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma