dilluns, 11 d’abril de 2011

Justet Bieber

Justin Bieber ha recuperat el fenomen primaveral de les fans desmarxades. Ara feia temps que no vivíem una febrada d'aquesta magnitud dedicada a un nínxol de mercat tan determinat que el podríem definir amb un parell de paràmetres: gènere femení i quinze anys d'edat. Els reportatges a peu de Palau demostraven el grau d'excitació de les fans, la resignada complicitat d'algunes mares i pares que els acompanyaven (fins a la porta o més enllà) i l'acampanada alegria amb què algunes adolescents relataven les hores (o dies) de classe que s'havien saltat per anar al concert. A diferència dels seus predecessors, Bieber és un fenomen nascut a YouTube i congrega un públic que no compra discos. Però les turbulències que genera al seu voltant són idèntiques a les que es donaven A.I. (no ahir, sinó abans d'internet), la qual cosa demostra que l'estultícia és un fenomen transversal. La intensitat de l'atracció, capaç de congregar milers de jovenetes udolaires, també es manifesta en el pol oposat, perquè Justin Bieber repel·leix d'una manera tan visceral com atreu. Al dors de la pulsió, doncs, apareix la repulsió. Ni el fet d'enfundar-se la samarreta del Barça no l'amoroseix. Veure'l pilotejar al costat de Bojan només ha servit per adonar-se que el de Linyola, baixet com és, encara li treu un pam. Per anar bé Justin hauria d'haver quedat amb Dani Pedrosa. Conec de prop més d'una joveneta de quinze anys que simula una arcada cada cop que li parlen de Bieber. Però potser és perquè això les arrenglera al costat dels seus companys mascles. Quants fans masculins de Justin Bieber hi devia haver al Palau Sant Jordi? Aquests sí que tenien entrevista. A aquestes edats les adhesions i repulses són tan categòriques que no contemplen les possibilitats estratègiques. Després tot canvia. Els nois descobreixen que els convé anar a concerts de grups que no els fan el pes si volen tenir possibilitats de lligar. Esclar que aviat els convindrà també simular interès pel cinema iranià subtitulat, la dansa contemporània o les exposicions d'art africà. Quantes d'aquestes fans udolaires del Sant Jordi faran cua als cinemes Verdi d'aquí a tres o quatre anys? Quants dels pares resignats que estaven al concert fent d'espelma es faran fans de Bieber?
 
Quan jo era tan feliç i indocumentat com ho són ara els fans de Bieber, triomfava una vomitiva parella de germans que es feien dir Los Pecos. Eren madrilenys, l'un ros i l'altre morè. Recordo el dia que aquells zipizapes de veu mel·líflua i pantalons ajustats van venir al meu barri. Signaven discos al Yelmo, una macrobotiga que hi havia a la confluència dels passeigs de Borbó i Maragall. Jo llavors tocava els teclats en una banda de rock i odiàvem visceralment tot allò que no s'ajustava als nostres gustos, de manera que ens hi vam presentar amb ganes de gresca. Però les fans eren tan nombroses que no vam poder ni acostar-nos-hi. Dignament, vam retirar-nos a una plaça propera i vam maquinar venjances impossibles contra la nostra llista de vomitius, encapçalada per Los Pecos amb Pedro Marín, Iván i el Miguel Bosé de "Linda". La idea més brillant va ser fer una versió de la màquina de matar marcianets (el videojoc que llavors feia furor) amb les seves cares. Ara, mentre buscava informació sobre Justin Bieber, he descobert que el meu somni s'ha fet realitat tres dècades més tard. Goglegeu "Kill Justin Beaver" i podreu jugar a llançar-li coses mentre canta "Baby Baby" en un escenari. Hi ha cinc pantalles: primer ampolles, després ganivets, estrelles d'acer, pistola i bazuca. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 11 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir