La crisi en homofonies

El meu amic Alfons em truca per explicar-me com han acabat els seus neguits mèdics. Fa tres setmanes, les anàlisis de sang van començar a donar resultats alarmants, d’aquells que sobreïxen els límits del territori considerat saludable. El meu amic és espantadís de mena. Abans d’anar al metge ja havia mirat a internet totes les variables que tenia disparades, de manera que va visitar el seu doctor en un estat més aviat hipocondríac. El doctor va ser sever amb els seus hàbits alimentaris, li va receptar un seguit de medicaments i li va donar hora tres setmanes després. “Si no funciona operarem”. Quan m’ho va dir no vaig entendre de què l’haurien d’operar, perquè les substàncies que tenia en excés (l’àcid úric, per exemple) no són de les que s’arreglin passant pel quiròfan. Quatre píndoles i bondat a taula. Vaig intentar tranquil·litzar-lo explicant-li quatre sopars de duro i després me’n vaig oblidar del tot fins a la trucada d’avui. Per fortuna, ara me’n parla tranquil. Em diu que en tres setmanes s’ha posat a to i que tot va com una seda. “Així no t’han d’operar?”, li demano. Silenci. “Però de què t’havien d’operar?”, insisteixo. No sembla gaire predisposat a respondre, però al final en trec l’entrellat. Em diu que el seu metge mai no va tenir la més mínima intenció d’operar-lo. El malentès va venir perquè el doctor li va dir que primer prengués la medicació que li receptava i després “ho parem”, però ell va entendre “operem”. Me’n faig creus. Tres setmanes neguitejat per culpa d’una homofonia.
Naturalment, els verbívors amants dels jocs de paraules valorem l’homofonia en la seva justa mesura. El català en permet més que no pas el castellà. Així, un barceloní diu igual “supera”, “sopera” i “s’opera”, i “l’escabetx” sona com “les que veig”. Quevedo va escriure sobre una “batalla nabal” d’ortografia incerta que no passava al mar sinó en un napar, amb els naps com a projectils. Encara recordo un conte que va escriure Modest Prats (“Rigorosament literal”, es diu) en el qual un corrector enfollia perquè sentia les paraules i dubtava sobre la grafia amb què les havia de transcriure: ¿s’ho posa?, ¿s’oposa?, ¿suposa? Un fenomen idèntic al que ha neguitejar el meu amic Alfons durant tres setmanes, en confondre un “ho parem” per un “operem”. En ple debat sobre la crisi la dicotomia sanitària entre parar o operar em sembla especialment dramàtica. L’episodi em remet un dentista que donava les ordres d’una manera que a mi em semblava massa equívoca. Quan et tenia amb la boca oberta i plena d’instruments metàl·lics, et demanava que aspiressis durant una estona més o menys sostinguda fins que t’ordenava parar. Però el seu mètode era horrorós, perquè anava dient “aspira, aspira, aspira” fins que, de sobte, deia “espera”. No era gens estrany que el pobre pacient confongués “aspira” i “espera”, amb el consegüent destret. Lluny de les trifulgues sanitàries, hi ha un altre cas de proximitat fonètica que serveix per descriure la situació de xoc que viu l’economia catalana davant l’Espanya eviterna, a punt d’entrar en campanya electoral autonòmica. Imaginem-nos un aparcador vocacional, d’aquests que es posen al darrere d’un camió o bus i li indiquen fins on pot recular. En castellà, és habitual avisar dient “Dale, dale, dale”... fins que arriba el moment de frenar i l’aparcador crida “Vale!”. De dale a vale la castanya és imminent. Moltes comunitats autònomes espanyoles estan ara mateix en el “dale, dale”, camí d’un “vale” que l’endemà de les eleccions potser confondran amb un altre dale. O “ho parem” o “operem”.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 28 d'abril de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma