dimarts, 26 d’abril de 2011

La llista de Sant Jordi

Sant Jordi mata el drac i també mata l’aranya, segons el vers de Joan Maragall que continua: “L’aranya que ell va matar/ tenia molt mala bava,/ terenyinava les flors/ i se’n xuclava la flaire,/ i el mes d’abril era trist/ i els nens i nenes ploraven”. Quan Maragall ho va escriure Sant Jordi encara no era la diada del llibre, de manera que no existien les llistes de supervendes que publiquen els diaris l’endemà. Enguany no han estat gaire discutides, i no seré pas jo qui les discuteixi. Ja ho deia el meu veí Kap en el seu acudit d’ahir: “Això de les llistes dels llibres més venuts és una qüestió molt espinosa...” Doncs això, l’enhorabona a l’Albert Espinosa, el Ramon Solsona, el Javier Marías i tots els autors llistats. Val a dir que, amb l’excusa de l’extensió de la Diada a tota la Setmana Santa, el divendres el gremi ja emetia la llista dels llibres que podrien ser els més venuts i, oh sorpresa!, no diferia gaire de la que va tornar a difondre l’endemà. Cada cop Sant Jordi s’assembla més a una campanya electoral, amb dues diferències: que no hi ha jornada de reflexió ni tampoc escrutini verificable. El sistema comercial del món del llibre, amb dipòsits, devolucions i tiratges acordió no permet conèixer amb certesa les xifres reals de venda de cap llibre. Imaginin-se, doncs, com va la cosa per sant Jordi, amb paradetes de tot tipus, no sempre informatitzades i subjectes a mil variables. Això no treu que els professionals de la demoscòpia puguin extreure conclusions fiables sobre les tendències del dia. Deu bastar amb unes bones projeccions dels resultats reals d’un grapat de punts de venda ben triats per fer-se’n una idea aproximada, igual com es fa a les jornades electorals. I, per tant, les llistes són les que són i només les discuteixen aquells (editors o autors) que no s’hi veuen ben representats. Dit això, m’agradaria recomanar-los el meu llibre d’aquest sant Jordi tan peculiar.
El vaig començar a llegir al metro, camí de l’esmorzar del Regina, i m’ha deixat glaçat. És un dels últims volums que Herralde ha publicat a la col·lecció Crónicas d’Anagrama: “Mein Kampf” Historia de un libro d’Antoine Vitkine. S’hi descriu l’horror nazi a partir d’un relat que podríem qualificar de biobibliogràfic, perquè narra el periple del llibre que Hitler va escriure a la presó de Landsberg l’any 1924. La història d’un llibre que no he llegit. Un llibre clau en la projecció de l’ideari polític més letal que ha concebut la humanitat en els últims segles, consumit amb avidesa per diverses generacions d’alemanys, traduït amb censures vàries a desenes de llengües. Un llibre que va batre tots els rècords de venda durant gairebé tres dècades, fins arribar als 14 milions d’exemplars, que va encapçalar totes les llistes, que apareix a totes les fotografies oficials de noces de l’època, sempre a les mans del nuvi. Un llibre venut, regalat i exhibit. Un llibre feixuc. Abstrús. Indeterminat. Però també un llibre que, a diferència d’altres textos “oficials” de dictadors, va ser molt llegit. Glossat i comentat als campaments de joventut, però també en editorials tan prestigioses com la francesa Albin Michel. Escrutat a fons per partidaris i detractors del nazisme. Extractat en tots els formats i longituds possibles. Censurat pel seu propi autor en exportar-lo Alemanya enfora, per emmascarar les perverses intencions bèl·liques (contra França) i exterminadores (dels jueus) que en aquella cel·la de Landsberg un mediocre va vomitar en set-centes pàgines que ja contenien tota la immundícia que va menar a l’Holocaust. Sant Jordi mata l’aranya.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 26 d'abril 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir