Lakoff? Mazzarino!

El crepuscle de Zapatero coincideix amb la publicació d'una obra ideal per definir el seu tarannà: el Breviari dels polítics del Cardenal Mazzarino, traduïda del llatí per Ramon Alcoberro i publicada per una editorial amb nom de dígraf que acaba de néixer: Edicions de la ela geminada. El llibre de Mazzarino engega la col·lecció Quadrivium (l'altra, que comença amb  poemes de Rainer Maria Rilke, es diu lògicament Trivium). Sempre fa goig saludar noves iniciatives editorials que apostin pel rigor, però en aquest cas la celebració és doble, perquè el llibre de Mazzarino es llegeix com qui paladeja les tires còmiques del gran Batllori. Mazzarino, que va arribar a Cardenal sense ser eclesiàstic, va succeir el cardenal Richelieu fent de primer ministre francès de 1642 a 1661. En aquesta obra exposa la seva visió de la política des de dins amb un pragmatisme i una cruesa que transforma els spin doctors de la política del segle XXI ens mers aficionats. De fet, els catalans hauríem de ser un dels mercats lectors més interessats en conèixer els punts de vista de Mazzarino, perquè vam patir les seves arts sibil·lines en el Tractat dels Pirineus. La traducció d'Alcoberro, a banda d'una excel·lent introducció del mateix traductor, ve precedida pel pròleg que Xavier Rubert de Ventós va escriure l'any 1991 per a la primera edició catalana del Breviari (traduïda llavors no pas del llatí sinó a través del francès). Rubert , que situa Mazzarino en un punt intermedi entre Gracián i Maquiavel, assaja una definició de la política que resulta sumament actual: "De fora estant, com a pur espectacle, tant la política com el sexe resulten insuportablement feixucs i repetitius, sempre procaços... De dins són una bella ars combinatòria que bascula entre la ingenuïtat i el cinisme, entre el bell i el sinistre: com ara en aquest Breviari". L'analogia sexual resulta clarivident, però alhora emana del mateix Mazzarino, de qui corria la brama que era el pare natural (biològic, en dirien ara) del rei Lluís XIV, a qui tutelava durant la regència que li permeté exercir el poder d'una manera absoluta. El pare oficial, el rei Lluís XIII, era homosexual i l'ambició del cardenal infinita. 
 
Zapatero va quedar tan fascinat per les teories polítiques del lingüista George Lakoff que el va fitxar per a la Fundació Ideas. Durant el zapaterisme hem hagut d'aguantar masturbacions mentals centrades en aquell pensament metafòric que, segons Lakoff, ens permet estructurar tots els conceptes. Ara que l'elefant en el qual calia no pensar ha enfilat el camí de tornada del cementiri potser és moment de llegir els clàssics. És més fàcil imaginar-se Rubalcaba disfressat de Mazzarino que no pas Chacón, però les idees del cardenal encaixen en tots dos aspirants. Com si fos un manual d'autoajuda, Mazzarino acaba el seu tractat amb quinze axiomes i cinc preceptes d'obligat compliment. Els axiomes són extraordinaris. El primer fa: "Actua amb tots els teus amics com si haguessin d'esdevenir els teus enemics"; el quart: "Cal conèixer el mal per poder evitar-lo"; el sisè: "Més val patir una petita pèrdua que fer progressar la causa d'un altre amb l'esperança de grans avantatges"; el novè: "Has de saber ser simpàtic amb tothom sense dir res i no fiar-te de ningú"; i el dotzè: "Quan un partit és nombrós no en parlis malament, fins i tot si tu no n'ets membre". Al capdavall, l'anomenat "resum de l'obra" recull els cinc preceptes que, segons Mazzarino, cal tenir sempre presents: a) Simula, b) Dissimula, c) No et refiïs de ningú, d) Parla bé de tothom, i e) Preveu abans d'obrar. Ben igual que en el sexe.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 7 d'abril de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma