Mourinho i l’energia mental

No crec que s’hagi fet mai —ni es farà— cap estudi sobre la quantitat d’energia que ens fa gastar l’afició al futbol. No em refereixo a l’energia física de seure en un sofà, els ulls clavats a la tele, mossegant-te les ungles mentre el teu equip ataca i ataca i el rival només es defensa. Això rai. Jo penso en la quantitat d’energia mental —de neurones, si ho voleu dir més planerament— que al llarg de la vida sacrifiquem per culpa del futbol. La majoria d’aficionats no en tenen prou de seguir un partit i, al final, estar contents si han guanyat o alacaiguts si han perdut. No, aquells 90 minuts s’expandeixen per davant i per darrere, s’enllacen amb el partit següent i demanen una despesa d’energia mental que riu-te’n d’Einstein: ens cal analitzar les tàctiques, repassar els gols, estudiar la classificació, escoltar els entrenadors, pregar al déu que calgui perquè ens respectin les lesions...

El futbol viu sempre en un present fugaç, però si ens agrada és perquè alhora és un llarg exercici de memòria. Amb cada partit revivim la nostra infància, aquella lleugeresa de convertir-ho tot en un joc. Al mateix temps, però, la nostra dèria ens obliga a recordar un munt d’informacions inútils, i és per aquí que malgastem tanta energia. És normal recordar els nostres jugadors, noms que anys enrere ens van fer feliços, però ¿quina gràcia té, per exemple, que sent del Barça recordi un defensa del València que es deia Botubot? ¿O un davanter de l’Sporting que es deia Cundi? ¿Per què el meu cervell guarda noms com els de Caminero, Magdaleno o l’entrenador Maguregui?

Tot això ve a tomb del Madrid-Barça de dissabte. Em temo que el nom de l’àrbitre desastrós —Muñiz Fernández— em quedarà gravat com una mala cançó enganxosa, igual que a seu dia hi van quedar Losantos Omar, Brito Arceo, Urízar Azpitarte, Esquinas Torres... Quanta, quanta burla! De tota manera, si hi ha un nom al qual no vull dedicar més activitat cerebral, és el de Mourinho. La seva roda de premsa, el dissabte, va ser un exercici de cinisme que els periodistes madrilenys van seguir sense reaccionar. Queixant-se tota l’estona d’haver de jugar amb 10, com si l’expulsió d’Albiol i el penal no fossin justos, va evitar que li preguntessin sobre el seu plantejament defensiu i pobre, el seu joc d’equip modest, que no correspon a algú que aspira a guanyar tots els títols. Mourinho, el cínic, l’inventor de paranoies.

Jordi Puntí, El Periódico, 19 d’abril del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma