dissabte, 30 d’abril de 2011

Robinsonades

Fa un parell de setmanes va arribar a les llibreries dels Estats Units The Pale King, l’esperada novel·la pòstuma del narrador David Foster Wallace. El seu suïcidi, el setembre del 2008, va afegir encara més expectació i un aire de llegenda a aquesta obra que el va ocupar durant més de 10 anys i que va deixar inacabada. Coincidint amb la novetat editorial, la revista New Yorker va publicar aquells mateixos dies un llarg article de Jonathan Franzen en què reviu la seva amistat amb Foster Wallace i es qüestiona alguns aspectes de la seva tasca com a novel·lista, en la línia dels assajos de l’excellent volum How to be alone.

El punt de partida de l’article de Franzen és un viatge recent a una petita illa de Xile, que es diu Alexander Selkirk, o Masafuera, per observar-hi una rara espècie d’ocells. L’illa està deshabitada la major part de l’any i es creu que, fa gairebé tres segles, va servir d’inspiració per a Daniel Defoe a l’hora de deixar desemparat el seu Robinson Crusoe. La immersió en la solitud insular li serveix a Franzen per recordar que Foster Wallace creia que «la ficció és la solució, la millor solució, al problema de la solitud existencial». Però després d’anys de lluitar amb la seva novel·la, «la seva esperança en la ficció es va esvair», apunta com una de les raons del suïcidi. Franzen aprofita la seva estada a l’illa per rellegir Robinson Crusoe i compara els destins del nàufrag i de Foster Wallace. «Robinson» escriu, «és capaç de sobreviure a la seva solitud per una qüestió de sort: fa les paus amb la seva condició perquè és una persona normal i corrent i la seva illa és concreta. David, que era un ésser extraordinari, i l’illa del qual era virtual, al final no tenia cap altra cosa que el seu jo interessant per sobreviure».

L’«individualisme radical» de Robinson Crusoe, en paraules de Franzen, aquella por a l’home des de l’home, és el que ha convertit el personatge en un referent modern. No hi ha gaires herois literaris que admetin tantes relectures. Michel Tournier ho va reescriure amb un altre punt de vista a Divendres, o els llimbs del Pacífic i, no fa gaire, Flavia Company juga amb el mite a L’illa de l’última veritat (Proa). J. M. Coetzee d’aquests exercicis en deia «robinsonades». Ho deia sense indici d’ironia: ell mateix va reescriure la història del nàufrag més famós a Foe, una novel·la extraordinària que també promou la ficció com a bàlsam existencial.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 d’abril del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir