dimarts, 12 d’abril de 2011

Tots som Assange

Reconnecto el mòbil i veig un missatge a la bústia de veu. D'un minut i dotze segons. Això és molt, per a un missatge de veu. Em preparo per entomar la verborrea d'algun amic, conegut, saludat o emprenedor amb ganes de vendre'm una moto. M'assec i sento una veu femenina, educada i agradable, que s'identifica: "Hola Màrius, mira, sóc la (diu el seu nom i cognom). Sóc la cap de gabinet del primer tinent d'alcalde i m'agradaria poguer parlar amb tu, mira si em pots fer un truc". Fa una pausa breu, allò que en alguns ambients teatrals en diuen pausinha, i reprén: "En aquests moments, per això, truco en nom del PSC, eh?". Una altra pau-sinha. "Si em pots fer un truc, t'ho agrairé. Gràcies, adéu". Això són 18 segons escassos. Sento un bip, però el missatge no s'atura. Es coneix que no ha pitjat el botó correcte, perquè ben aviat sento més bips, com si pitgés altres tecles del seu mòbil. L'enregistrament no s'interromp i constato que a l'Ajuntament admiren tant Julian Assange que l'imiten fins i tot sense voler. Després dels bips una veu masculina diu alguna cosa que acaba en "...no dir això del partit". Podria ser "faries bé de no dir això del partit", però no es distingeix gaire. La qüestió és que la veu femenina, molt més nítida perquè deu estar a tocar del telèfon, demana "Per què?". La resposta és intel·ligible: "Has de vegilar". Diu vegilar. Paro orella, sorprès d'escoltar aquest diàleg que han deixat enregistrat a la meva bústia, en involuntari homenatge a Assange. La veu femenina discrepa: "No, no he de vegilar, és que ho he de dir". I ara és la masculina qui demana "Per què?", encara en segon pla, però del tot audible. "Perquè això és lo que funciona, guapo", respon la femenina amb el volum que li dóna la proximitat. L'home no hi està d'acord. Mastega tres paraules que no entenc, seguides d'un clar "...la cap de gabinet del tinent d'alcalde actual", fent èmfasi en actual. La veu femenina puja un semitò: "I sabran que estic fent campanya i ja està, perquè el Carlos ja no hi és..." Sento un cert vertigen, però la veu s'accelera i omple els pocs segons de gravació que queden: "No et preocupis, doncs no ho faig, ja t'ho dic... Au, truca'l tu... i ja està". Es coneix que continua pitjant botons perquè els bips silencien algunes síl·labes. Fi de la gravació. 
 
Com poden apreciar, acabo de publicar la filtració més innòcua de la història del periodisme, però ho faig perquè m'interessa remarcar-ne dos aspectes. Un de tecnològic i un altre de polític. Les creixents prestacions dels nostres aparells fan que cada cop hi hagi més documents del gènere Wikileaks fruit de gravacions involuntàries (o no): l'àudio d'una càmera que enfocava cap a una altra banda, un micròfon obert... La meva bústia de veu pot semblar una variant rocambolesca d'aquest mercat gris, però l'evolució tecnològica apunta cap a un escenari de tall orwellià: un món en el qual tot és documentable, tot. L'aspecte polític d'aquest missatge innocu que conservo (i conservaré) a la bústia de veu del meu mòbil és vox populi. Durant els 23 anys de pujolisme, una de les crítiques més unànimes va ser que, de tan avesats a governar com estaven, els dirigents de CiU fonguessin i confonguessin país, govern i partit. A can PSC aquesta fusió confusionària té uns adalils privilegiats: els dirigents de la federació del PSC de Barcelona. Després de 32 anys d'encadenar alcaldes socialistes, aquests dirigents fonen i confonen ciutat, govern i partit. Només cal veure quina actitud tan lamentable ha tingut l'Ajuntament de Barcelona mirant d'entorpir (debades) la consulta de Barcelona Decideix.

La Vanguardia. Dimarts, 12 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir