dissabte, 9 d’abril de 2011

Un llibre amb auriculars

Aquesta setmana l’editorial Tusquets em va enviar el seu butlletí de novetats. Dins el sobre hi havia també un CD amb una antologia de cançons. La selecció es diu Love and Whispers i es defineix com “la banda sonora de les novel·les de John Connolly”. Tot i que mai no he llegit aquest autor, vaig escoltar-la i em va agradar. La selecció és curiosa i eclèctica, amb un aire irlandès, i conté cançons de Joan As Police Woman, Shack, Piano Magic o Spiritualized, entre d’altres. A la carpeta del disc, Connolly hi explica que escoltava les cançons mentre escrivia la seva darrera novel·la, Voces que susurran, que justament ara publica Tusquets. Són melodies, diu també l’autor, que li serveixen per situar l’atmosfera del llibre i que li anaven bé per recuperar el fil de la història quan es dispersava massa.

Connolly no és l’únic escriptor que es presta a aquesta mena de jocs. Cada cop és més habitual que els novel·listes donin una banda sonora als seus llibres. Acostumen a fer una llista de cançons que els van inspirar o que surten com a música de fons. Kiko Amat ofereix al final de les seves obres uns “agraïments sonors” (i sovint la seva selecció m’empeny a escoltar bandes que desconeixia). Al seu últim llibre, Todo lo que se llevó el diablo, Javier Pérez Andújar també fa una llista de les “disparatadas preferencias musicales” que ha freqüentat durant l’escriptura, i així sabem que Brahms i Bach han conviscut amb Bowie, The Korgis i —caram— Captain and Tenille. Un pas més enllà, Marc Pastor fins i tot ha creat un canal a Youtube amb una llista de totes les cançons i vídeos que tenen a veure amb la seva novel·la L’any de la plaga. Després els fa públics a Facebook, que és un altra via musical. Igual que ell, narradors com Joan Pons, Gerard Guix, Vicenç Pagès o Eduard Márquez solen penjar al seu perfil vídeos musicals que remeten a les seves novel·les. També és una forma de promoció.

Amb el llibre electrònic a l’aguait, aquests exemples es poden veure com intents d’ampliar el sentit de l’obra literària. Ens podem imaginar que ben aviat molts llibres duran incorporada la seva llista de cançons, amb un enllaç per escoltar-les a Spotify durant la lectura. És atractiu, per descomptat, però em pregunto si en algun cas no servirà també per emmascarar les intencions literàries del narrador. ¿Què passarà, per exemple, quan la música seleccionada desmereixi a la novel·la, en rebaixi la qualitat? ¿O a l’inrevés, quan la novel·la no faci justícia a una banda sonora formidable? El talent literari d’un autor no és una garantia dels seus gustos musicals. ¿Arribarà el dia en què, com passa al cine, dissimularem la nostra opinió dient que el millor de certa novel·la (fallida) és la seva banda sonora?

Jordi Puntí, El Periódico, 9 d’abril del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir