Viatgi amb nosaltres, si s’hi atreveix

Si jo fos d’aquelles persones inquietes que porten un dietari, ara buscaria una data de fa set o vuit anys. Buscaria el dia de juny en què vaig pujar per primer cop un avió de Ryanair. Volava cap a Frankfurt, Alemanya, amb un bitllet que m’havia costat 13,90 euros. Anar i tornar. Més barat que veure una òpera al Liceu, unes sabatilles o el DVD d’Aterriza como puedas. Com molta gent, aquell dia vaig entrar a la terminal de Girona —perdó, de Barcelona-Girona, que deien ells— amb un somriure babau de felicitat. De sobte, anar amb avió fins a l’altra punta d’Europa semblava tan senzill com pujar un diumenge d’excursió a Sant Miquel del Fai. Sí, vivíem en un món nou. Compràvem el bitllet per internet, sense manies. Llegíem els altres destins —Dublín, Bratislava, Maastricht— i planejàvem caps de setmana hiperactius.

Aquest entusiasme es va anar matisant dalt de l’avió. Com que els seients no es reservaven, vaig haver de bregar com un almogàver per una butaca. Un grup de joves ebris tornava a casa després de 24 hores a la Costa Brava. Això és literal: el seu equipatge era un banyador, tovallola, xancletes i els peus plens de sorra. Al meu costat, un matrimoni menjava paella freda d’un túper. Tres fileres més endavant, uns nens jugaven a llançar-se cacauets a la boca i tenien mala punteria. Un cop a l’aeroport de Frankfurt, vaig saber que per arribar a la ciutat calia fer dues hores més de viatge amb autocar. ¿Val la pena que continuï?

Els vols de Ryanair i altres companyies de baix cost ens han distret moltes sobretaules. Al principi tothom explicava històries divertides, viatges que eren una ganga. De mica en mica els elogis es van reciclar en abusos, enganys i llegendes urbanes sobre els lavabos de l’avió. Durant anys, amb el bitllet tan barat, Ryanair ens va fer creure que els estàvem estafant. En realitat, però, eren ells qui ens prenien el pèl. Ara han decidit que ho faran a l’engròs i han anunciat que, si el govern no els dóna més diners, deixaran d’operar a l’aeroport d’Alguaire, a Lleida. La cosa va així: per dissimular l’absència de viatgers i la inversió ruïnosa, la Generalitat els subvencionava 20 euros per passatger. Ara Ryanair plega perquè en volen 60 per cap. És a dir, volen cobrar per la majoria de seients buits. L’evidència de tot plegat és que poca gent vol volar a llocs com Lleida, Osca o Ciudad Real, malgrat els seus aeroports futuristes, i ja no fa gràcia que durant el vol les hostesses masteguin xiclet i et provin de vendre’t loteria.

Jordi Puntí, El Periódico, 4 d’abril del 2011.


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma