dilluns, 18 d’abril de 2011

Viure a Can Pixa

Alguns personatges de ficció van associats a una expressió que els singularitza. Sobretot si formen part d'un entorn paròdic, en el qual és important identificar ràpidament els autors de cada rèplica. Els imitadors saben que una part essencial de la seva feina és aïllar una expressió del seu imitat i reproduir-la com qui branda una clau que dóna accés al personatge. Fins que no apareix l'estilema, el ninot no sembla prou reconeixible. Va passar amb el Laporta primerenc, difícil d'imitar fins a la irrupció d'aquell vigorós "que n'aprenguin!", seguit després per estilemes menys falaguers: "al loro", "que no estamos tan mal", "no em toqui"... En el cas d'Artur Mas l'evolució és la inversa. Del "guapo!" petulant als actuals "en positiu" i "amb il·lusió", passant per l'electoralista "tot i que". En anglès, el personatge teatral de Mrs Malaprop (a The Rivals de Sheridan) dóna nom a les patinades verbals. Un gènere, el de la pífia, que avui fa fortuna en tot tipus de programes còmics de ràdio i televisió. Gràcies a Mrs. Malaprop els anglòfons anomenen malapropismes les piquiponades que feien pixar de riure els nostres besavis, coetanis de l'alcalde-làpsus Joan Pich i Pon. Tal com pinta la cosa, aviat haurem de començar a parlar de mohajordismes. Mohamed Jordi és una de les creacions més brillants dels Òscars (Andreu i Dalmau) al llorejat programa de RAC1 La competència. Català d'origen magrebí, milita en l'independentisme i explora sense complexos un territori molt sensible en el qual conflueixen la immigració, el nacionalisme i la religió. L'estilema que caracteritza Mohamed Jordi és escatològic. Acostuma a dir que, als catalans, "se'ns pixen a la boca". Pot semblar una manera grollera de dir-ho, però cada cop tenim més indicis per admetre-ho, ni que sigui des del punt de vista filològic.
Un bon amic ha rebut un correu electrònic en castellà de part d'una empresa fotogràfica europea de la qual és client: Fastlab. En el missatge destaca en un cos de lletra més gran un titular d'impacte: "Fastlab es ahora Pixum". Pixum és la paraula que feia anar mon àvia quan entrava en un lloc tancat i sentia ferum de pixats. Pixum. Molt pitjor que dir-ne orina o pipi. Continuo llegint i veig que el tal Pixum és un proveïdor de serveis de fotos en línia. El correu, destinat a tranquil·litzar els antics clients de Fastlab com el meu amic, assegura que totes les fotos emmagatzemades als comptes Fastlab ja han estat transferides a Pixum i que, per tant, trobaran els seus àlbums en línia a la secció "Mi Pixum" a pixum.es. Mi Pixum? Després s'embolica en ofertes i la retòrica del marqueting el porta fins a una mena de preguntes més freqüents entre les que en destaquen dues: "¿Puedo confiar en Pixum? ¿Es Pixum seguro? Aital acumulació urinària la signa, en nom de tot l'equip Pixum, una tal Yan Van Nerum, subtitulada amb el càrrec de Gerent Regional (tot i que no especifica l'àmbit de la seva regió, que potser és la regió lumbar). La irrupció estel·lar del píxel (contracció de picture element) a l'era digital ha transformat la frase figurada de Mohamed Jordi en literal. Ja fa anys que les pantalles del cinema es van omplir amb les cinc lletres (P, I, X, A, R) que formen el nom de la productora homònima del nostre verb urinari. Des de llavors, els mohajordismes s'han succeït, imparables, en l'àmbit tecnològic: la revista Pix, la gamma de telèfons de Nokia Pix, el Palm Pixi, el Nissan Pixo o el portal Pixmania.com. Ja només ens faltava els de Pixum per acabar-li donant la raó al Mohamed Jordi. Entonem un mea culpa: vivim a Can Pixa-i-rellisca. 

Màrius Serra. La Vanguardia. 18 d'abril de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir