Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2011

El partit que va canviar la manera de veure el futbol

Digueu-me capritxós, o injust, però a la meva llista mental dels Cinc Millors Partits Del Barça ja n’hi ha tres que corresponen a l’era Guardiola. No és dramàtic, perquè quan faci falta dedicaré unes quantes neurones més a ampliar la llista fins als 20 o els 50 Millors Partits Del Barça Que Jo He Viscut. Per incloure en el Top Five la final de dissabte, he hagut de deixar fora un monument de partit del dream team –no diré quin–, però és que la victòria davant el Manchester United podria significar, per moltes raons, un canvi de paradigma en el futbol mundial. O com a mínim això és el que jo intueixo (ja us he dit abans que podeu dir-me capritxós).

De moment, ahir vaig tornar a mirar el vídeo de la final, des del primer minut fins a l’últim, i va ser com rellegir un llibre que t’ha agradat molt, un clàssic. Una vegada coneixes el desenllaç, el que t’atrau són els detalls, l’estructura, el ritme, la forma com l’autor, els autors en aquest cas, han desenvolupat l’argument i li han donat u…

La nova clandestinitat literària

La clandestinitat ha estat un espai familiar per a la literatura catalana. Diverses raons prou explorades des de les pàgines de L’Avenç han fet que, en els últims segles, una bona part de la producció literària catalana hagi quedat en segon pla. Clandestina per inèdita o per mal distribuïda. Per ignorada, poc valorada o directament menystinguda, segons els casos i els moments. Mai com ara, però, s’havia donat una modalitat carnavalesca de clandestinitat basada en la mascarada lingüística, en la disfressa verbal, en el transvestisme oral. En aquest segle que acabem d’encetar hem assistit al naixement d’una manera molt subtil de bandejar la literatura catalana. Es tracta de fer-la passar a un segon pla tot invocant l’etiqueta que la designa. Abans d’explicar l’enigma voldria evocar un episodi recent que ho il·lustra amb la claredat que només trobem quan parlem amb noms i cognoms.
Divendres 29 d’abril. A mitja tarda participo en la presentació de La Vanguardia en català al Palau de Congre…

Penses treure 155 euros?

Llegeixo al blog de Maruja Torres un missatge que ella es limita a redifondre. És una crida a una forma específica de protesta en nom de les reivindicacions dels indignats (feta abans que els atonyinessin d'una manera tan indigna com indignant). Una protesta en un format imaginatiu: durant tot el dia d'avui, dilluns 30 de maig, qui vulgui afegir-se a la protesta ha de retirar 155 euros del seu compte corrent. 155 per recordar la data d'inici de les acampades: 15/5. Avui perquè ja han passat 15 dies. Es tracta, doncs, d'una “retirada massiva de capital de les entitats bancàries” per fer palès el rebuig a les pràctiques que ens han portat fins aquí. Una d'aquelles accions simbòliques que sorgeixen en entorns de desobediència civil que practiquen la no violència. La proposta ha generat diverses reaccions. Molts la saluden amb entusiasme i afirmen que ho faran, però també n'hi ha que la critiquen. Un lector que afirma estar a favor del moviment 15M titlla la propos…

Els cops de porra no seran televisats

Divendres passat es va morir el poeta i músic Gil Scott-Heron. En una altra època, el 1971, aquest home va gravar una cançó que es va convertir en un himne: “La revolució no serà televisada”, deia la tonada, “la revolució serà en viu”. Llavors, gairebé a la mateixa hora que el món coneixia la seva mort, el conseller Felip Puig va tenir un rampell higienista i va enviar els Mossos d’Esquadra a la plaça de Catalunya. Com que em trobava lluny de Barcelona, vaig seguir els fets per terra, mar i internet. Gràcies a les imatges penjades a les xarxes socials, vaig viure-ho tot gairebé en temps real. Vaig entendre en què consistia la neteja de l’espai públic i no em vaig perdre detall dels abusos d’autoritat, de l’actitud cínica d’alguns mossos i del gec de bastonades que s’enduien els indignats.

Llavors, esclar, el conseller Puig va tenir un rampell democràtic i va comparèixer per donar la versió oficial. El primer que cal admetre és que Puig es va comportar com un autèntic conseller d’Interi…

Fita última del reportatge gràfic

Cada vegada que a TV3 retransmeten una competició de Fórmula 1 a l’hora de dinar, me’n vaig a veure el Telediario 1. L’altre diumenge celebraven el Gran Premi d’Espanya a Montmeló, que comporta un increment notable de la pol·lució acústica en aquell cantó del Vallès, mentre que a l’Estat Espanyol se celebraven unes eleccions, municipals i en alguns llocs d’àmbit autonòmic. A TV3 les eleccions van passar a un segon terme i el TN Migdia va començar a les quatre tocades: van donar més relleu a la Fórmula 1 que a unes eleccions que periodísticament parlant, dedueixo, no devien tenir gaire pes. Primer van passar els pilots, els boxs i el Ferrari en vinagre (és un eufemisme).

Tot just abans d’ahir, també pretenia veure el TN Migdia i a TV3 retransmetien el Gran Premi de Mònaco. Portem una mitjana molt regular: un Gran Premi per setmana. Si continuem així, al cap de l’any n’hauran retransmès 52, una xifra prou respectable. Aconseguir que tots els espectadors mirem la Fórmula 1 d’esme, derrota…

Read All About It

When Catalan language news media were allowed to reappear in the 'Seventies, having been put on dictatorial hold for 39 years, they were often as dire as the (economic) straits they immediately found themselves in. On Spanish public television, for example, only the most local of news items were allowed to be given in Catalan (Spanish being obligatory for events in the wider world): I recall one newsreader who, after having informed his tiny audience about a spillage of eggs on some Catalan by-road, broke into live giggles. Print media were limited to the new AVUI newspaper, which had more teething troubles than a 1970s Vauxhall, and a plethora of current affairs magazines with a lifespan only slightly longer than a fruit fly's. On the cusp of the Eighties, things changed when TV3 – Catalan public television - came on the scene and into its own, as did a host of canton-based papers, such as El Punt and Regió 7. In 1995, the Catalan language Vilaweb became Spain's first ele…

Anarquistes, Independentistes, Conservadors

Anarquistes. Fa anys, vaig presentar un anarquista escocès, que feia una visita a Barcelona, a un afiliat de la CNT, tot dient que es tractava “d'un amic d'Anglaterra”. L'escocès, que com a bon àcrata abominava de qualsevol cosa que traspués ni que fos el més mínim tuf de nacionalisme, en sentir la paraula Anglaterra –l'única paraula que devia entendre, ja que no en sabia ni un borrall, de català –em va escridassar: “I'm not English, I'm Scottish!”. Vet aquí, potser, la diferència entre els escocesos i molts catalans: aquells saben què són. És més: per a l'amic, ser escocès era un fet i punt, lliure de qualsevol implicació ideològica.

Independentistes. Des que el Partit Nacional Escocès va guanyar, fa poc, la majoria absoluta al Parlament del seu país, la premsa i els polítics probritànics no han deixat d'afirmar, amb un cofoisme postís, que això no significa pas que una majoria dels escocesos volen la secessió. Ara bé, el diari independentista Newsnet S…

Gallines & Soul

Imatge
Aquesta setmana, el músic Guillamino va penjar en el seu perfil de Facebook un vídeo impagable. A les imatges se’l veu versionant la cançó Let’s stay together, d’ Al Green, un dels pares de la música soul. Guillamino toca un baix fet amb una planxa de surf i canta amb sentiment. El resultat és allò que en diuen una adaptació personal, divertida, que segurament farà content el mateix Al Green, si un dia l’escolta. Allò que encara la fa més especial, però, és el decorat, l’entorn. L’actuació està filmada a l’aire lliure, en algun jardí feréstec, amb un carro al darrere i unes quantes gallines que piulen i corren esparverades d’aquí d’allà. De fons arriba la piuladissa dels ocells dalt dels pins i de tant en tant se sent un gall que fa els cors.

De versions de Let’s stay together n’hi ha un fotimer, això segur, i la majoria deuen ser més fidels a l’original, però la de Guillamino té la virtut d’assemblar-s’hi i alhora ser diferent. És un homenatge i alhora és irreverent. Jo diria que les …

Pernil ibèric amb mamaliga romanesa

Ja que convindrem tots que val més que els ciutadans no ens acabem tirant els semàfors pel cap, vaig celebrar els mals resultats del Partido Ibérico de los Rumanos a Agramunt, amb una llista feta sobretot a base de romanesos. És l’únic poble de Catalunya on es presentaven, no van arribar a fer llista ni a Guissona ni a Alfarràs. També concorrien a les eleccions a la madrilenya Villamanrique de Tajo, que d’entrada diries que és un d’aquells pobles on gasten Fairy per netejar la paella gegant de l’arrossada popular i els queda tan brillant i impol·luta que després els veïns hi fan la migdiada.

A Agramunt, el Pirum –el partit dels romanesos- ha obtingut 26 vots, sobre un cens electoral de 3.994 censats. El cap de llista, Daniel Dumitru, amo d’un bar agramuntí, es va comprometre a treballar per la integració dels romanesos en aquesta bonica població cèlebre per la solidesa extrema dels seus torrons. Però això ja conté un contrasentit: Dumitru pretenia que els romanesos s’integressin (idio…

Menú del dissabte

Ja fa dies que circulen dècimes futbolístiques, en català i en castellà, per esperar la final de Champions d’aquest dissabte. La cosa va néixer per fer palès que el Madrid tampoc no podrà aspirar a la dècima copa europea aquesta temporada, i ha anat prosperant en cercles lletraferits de la culerada. En concret n’he llegit de sensacionals signades per autors com Jaume Subirana, Josep Maria Fonalleras, Xavier Renedo o l’escriptor madrileny afincat a Barcelona José Antonio Millán. El diàleg versificat ha anat agafant embranzida amb dècimes dedicades al club blanc com aquesta de Renedo: “Admiróse Florentino/ de la paciencia de Pep,/ de las patadas de Pep(e)/ y los porqués de Mourinho,/ y echó a llorar como un niño./ ‘¡Arte diabólica es!/ ¡Voy de revés en revés!’/ dijo frunciendo el pellejo/ ‘Mientras yo me despellejo,/ sólo una copa de res’”. Una dècima contestada per Subirana en la mateixa llengua florentina: “Preocupóse un portugués/ enfrentado al Barcelona/ de poner un gong y lona/ en …

És o no és cultura?

Ni #italianrevolution ni tuits en vinagre. A Roma estan indignats per la instal·lació d'una obra d'art: la mastodòntica estàtua de cinc metres inaugurada a la plaça del Cinquecento, a pocs metres de l'estació Termini. El dimecres 18 de maig Joan Pau II hauria fet 91 anys. Per commemorar-ho, es va descobrir una escultura en homenatge al Papa que passarà a la història pel seu ritme exprés de santificació. De moment, el primer de maig ja el van beatificar davant d'un milió de persones. L'estàtua en qüestió és de bronze. Sembla una garita per al sentinella d'Occident, perquè representa una capa enorme que podria donar aixopluc a un grup de refugiats tunisians, i està coronada per un cap desproporcionadament petit que ningú no associa a Joan Pau II. A primer cop d'ull, l'estàtua de l'escultor Oliviero Rainaldi mostra una estètica Mopu que la faria més adequada per presidir una àrea de descans a l'autopista o una rotonda perduda. De moment, les opinio…

No faig altra cosa que pensar en tu

En una decisió com a mínim extravagant, els senyors de la UEFA van traslladar la final de la Champions al dissabte al vespre. El 2009, el Barça encara va guanyar la final de Roma en un dimecres de record inesborrable, però el partit de l’any passat, la victòria de l’Inter contra el Bayern, ja es va celebrar en dissabte. La intenció de la UEFA és convertir la final en la gran referència futbolística de la temporada, amb un ascendent urbi et orbe semblant al que pugui tenir la final del Mundial (sempre en diumenge). No dic que no m’agradi la idea, però aquests dies m’està provocant una desorientació incòmoda. El meu record de les grans victòries europees del Barça va associat als dimecres, dies laborables que un passava amb l’ai al cor esperant l’hora del partit, i després una celebració que es prolongava fins dijous i més enllà, comptant samarretes blaugrana al carrer, amb aquell somriure col·lectiu de quan vas al metro i tots són del Barça, o donant la tabarra a algun madridista al ba…

Deconstruint el gueto

Imatge
Fa uns anys, el còmic Chris Rock explicava aquest acudit a les seves actuacions: «Un s’adona que el món s’ha tornat boig quan resulta que el millor raper és blanc i el millor jugador de golf és negre», en referència a Eminem i Tiger Woods. La broma fins i tot és vàlida avui dia perquè a la societat americana els estereotips racials s’accepten com una norma de la convivència políticament correcta. Aquests clixés també funcionen en el món editorial i literari. Si un narrador no ens descriu el color de pell dels seus personatges, el lector es pensarà que són de raça blanca. En canvi, si l’escriptor és negre, creurà d’entrada que els personatges són negres. Són atribucions automàtiques que es veuen reforçades pel paper de les llibreries, que sovint separen la «literatura afroamericana» de la ficció en general, com un gènere igual que la literatura eròtica o la policíaca.

X, l’esplèndida novel·la de Percival Everett (Estats Units, 1956) burxa en aquests dilemes i els tracta des de la paròdi…

Amb el temps i una canya, tot s'apanya

Mentre escric aquest piló, o columna escapçada, a fora fa bo i em pregunto per què no em vaig fer guardabosc –vull creure que els lectors no es pregunten el mateix-, desconec si les forces de l’ordre han evacuat els acampats de la barcelonina plaça Catalunya. Els tertulians de ràdio els han tractat amb commiseració mentre els locutors miraven de contrapesar tot aquest seny revellit, moderació extrema, suficiència irònica i cremor d’estómac. A l’acampada s’han sentit moltes clixés populistes i bajanades selectes: micro en mà, un exigia histèric disposar d’animals a la muntanya per caçar (es veu que cal resoldre l’escassedat de perdius). Però això no desmenteix que l’aspiració a una democràcia més justa, lògica i propera sigui lloable, legítima i, per aquí respira la ferida, urgent. El ja! i l’ara! no són senyals d’immaduresa, com va opinar Cardús a El matí de Catalunya Ràdio. És com quan et peten els ploms i exclames “Que vingui el lampista, ara mateix!”; saps que no viatjarà instantan…

Manchester alternatiu

Cada cop que algú es vanta públicament de no fer política n'està fent. Encara que sigui a la manera del dictador Franco quan estrafeia aquella broma macabra del “haga como yo, joven, no se meta en política”. Una altra cosa és fer campanya per un partit o per un altre (Franco no podia perquè els va prohibir tots), però qualsevol pas que donem en l'esfera pública és sempre polític. I l'esfera pública comença al replà de la comunitat de veïns, s'estén per la plaça major, abasta el municipi, va pujant de nivell i al final tot es complica molt fins arribar al despatx oval d'Obama. L'esfera pública és, doncs, allargada i passa per molts indrets, entre els quals els estadis. Per això les relacions entre el futbol i la política són matèria controvertida que pot despertar (i desperta) enceses discussions. Per això el Barça és “més que un club”, el Celtic és l'equip dels catòlics, el Glasgow Rangers dels protestants i l'Athletic Club només admet jugadors bascos.

'Web Site Story', a les seves pantalles

Després del primer websodi –vol dir capítol, no ens deixem endur pel pànic- de Cubicles, m’ha vingut al cap el que em va explicar un escriptor begut en un bar de Sabadell durant els primers 90, un invent que segons ell revolucionaria les lletres: la novel·la-fax, un gènere innovador en què els lectors cada matí rebrien per fax el capítol breu d’una novel·la que l’escriptor hauria escrit el dia abans. L’únic atractiu que hi vaig detectar és que si et trobaves l’autor pel carrer i et preguntava si t’havia agradat tal o tal altre capítol, te’n podies rentar les mans dient que se t’havia acabat el paper del fax. Desconec si en va arribar a escriure cap, li vaig perdre la pista, i no bellugaré un dit per esbrinar-ho. Durant un temps, quan l’aparell xiulava per anunciar-me que m’arribava un fax, el cor em feia un bot.

Cubicles, de sis capítols d’uns cinc minuts, és la primera sèrie en català produïda, concebuda i emesa exclusivament per a la xarxa i d’això es veu que se’n diu una websèrie. …

Hitler i les males influències

Imatge
A Munic, a prop de la universitat, hi ha un cafè que es diu Schelling Salon. Va obrir les portes l’any 1872 i és un dels pocs edificis del barri que no va ser abatut per les bombes a la segona guerra mundial. Hi serveixen bona cervesa i menjar bavarès. Dissabte al migdia vaig anar-hi i l’atmosfera que s’hi respirava era més aviat emmusteïda, amb pocs clients. Dos homes jugaven a billar. Les finestres filtraven una llum polsosa. Feia olor de ceba. Potser és injust, però aquest aire decadent s’accentuava perquè jo sabia una cosa: sabia que Adolf Hitler va freqüentar el cafè a la seva època d’estudiant d’art, fa gairebé cent anys.

La repulsió que en tot moment provoca Hitler és molt forta i no cal dir que ben merescuda. Al llarg de la història, ningú ha encarnat el Mal d’una manera tan simbòlica i alhora tan concreta. Hi ha hagut altres genocides amb milions de morts al seu compte –Stalin, Mao, Pol Pot–, però cap amb la fama terrible de Hitler i del nazisme. Aquesta maldat rebrota de vega…

El que passa ara mateix

A vegades hi ha casualitats que demanen un article. Ahir al matí em vaig asseure a escriure aquestes ratlles que ara llegiu. Abans de començar, tenia ganes de parlar del difícil que deu ser posar títol a unes memòries, però també m’havien cridat l’atenció les llàgrimes d’Iván de la Peña en el seu comiat com a futbolista —¡gràcies, Lo Pelat!—. Aleshores vaig posar una mica de música per aclarir-me. Vaig triar un disc que mai no falla —What’s going on, de Marvin Gaye— i aquella atmosfera de Motown suau anava molt bé amb el dia assolellat. Va passar l’estona i, sense adonar-me’n, vaig escoltar el disc sencer i no vaig escriure ni una ratlla: 35 minuts i 38 segons per a nou cançons perfectes. Aleshores em vaig preguntar quan havia sortit el disc, quin any, ho vaig buscar per internet i vet aquí la casualitat: What’s going on es va publicar el 21 de maig de 1971, és a dir, avui fa exactament 40 anys.

Es veu que Marvin Gaye va començar a gravar el disc uns quants mesos abans, quan el seu ger…

Lamborghinis i Maseratis

Roda el món i torna al concessionari de cotxes El Born. Durant la legislatura anterior, als estudis de RAC1, vaig veure amb els meus propis ulls, no els de ningú altre, com el president Montilla arengava les masses i les incitava a canviar-se el cotxe per aixecar entre tots, a pes de braços, la indústria de l’automòbil (inclosa la de els seus complements, entre ells aquell gosset de cap oscil·lant que es col·loca al darrere).

Divendres, en un acte a Madrid amb el ministre Sebastián, el president Mas expressava un pensament calcat al de José Montilla: “Hi ha gent que en aquest país podria contribuir a la millora de l’economia comprant-se un cotxe o canviant-se’l”. Ho deia, va advertir, només per a aquells que s’ho puguin permetre, no pretenia que ningú tragués el pa de de la boca dels seus fills per firar-se un Audi. Ni haver de robar, assaltar camins i fer descarrilar furgons blindats per canviar-se el Peugeot o l’Honda. Per a aquest objectiu tan noble i convenient, l’allunatge és el …

Elogi dels pebrots

Les noves samarretes del Barça m'agraden, logos a banda, però l’encert de disseny més evident és la samarreta Nike dedicada a Wembley. Amb dos pebrots, l’un de blau i l’altre grana. Oficialment en diuen valors, però són dos pebrots ben identificables. Els jugadors fins i tot en van llançar a l’afició mentre feien la volta d’honor per celebrar la Lliga. En català, l’expressió “tenir pebrots” és una manera col·loquial d’al·ludir al valor. El DIEC la defineix de dues maneres subtilment distintes —“tenir coratge i tenir barra”— i reprodueix una frase d’exemple que, segons el to en el qual es pronuncïi, pot voler dir una cosa o l’altra: “Quins pebrots que teniu!” Per entendre’ns, si dediquem aquesta frase als jugadors del nostre equip estem afirmant el seu poder. Però també podríem dedicar-la als jugadors de l’equip rival, i llavors voldria dir que tenen molta barra, moltes penques. Aquest doble matís tan oposat fa dels pebrots una d’aquelles expressions idiosincràtiques que depenen de…

Curiositat i ciència pop

L’escriptor i periodista científic Xavier Duran acaba de publicar un llibre magnífic de títol impactant: Per què les lleones no els prefereixen rossos? (Columna). Un subtítol aclaridor no només sosté l’interès que desperta una pregunta així sinó que el multiplica: (i seixanta curiositats científiques més). En efecte, Duran fa divulgació científica a partir d’un grapat d’enigmes que destil·len, tots, el verí més interessant de la història de la humanitat. D’entrada, aclarim que les lleones prefereixen els mascles amb el pèl més fosc per raons genètiques. Els lleons que tenen la crinera fosca tenen uns nivells més elevats de l’hormona masculina i una millor nutrició. La testosterona els ajuda a mantenir més anys la capacitat reproductiva i els fills que engendren també viuen més. D’aquí l’interès instintiu de les lleones pels lleons morens. La curiositat és el motor del coneixement. Sense aquest impuls vital la humanitat encara menjaria fruita i verdura (potser carpaccio). La curiositat…

Pallussos a la basca

La desafortunada votació de la setmana passada a Madrid ha deixat unes quantes ferides polítiques. Les interiors són tan poc originals que no mereixen cap comentari. Només el mareig provocat per les giragonses retòriques amb què Quim Nadal justifica el vot negatiu del PSC que trenca la unitat catalana un dia en el qual fins i tot el PP hi vota a favor. Més interessant resulta la picabaralla entre convergents i penebistes després que els bascos tornessin a votar en contra dels interessos catalans. L'intent de galeusquitzar Espanya s'ha demostrat encara més absurd que els esforços per catalanitzar-la. Cadascuna d'aquestes tres cultures no castellanocèntriques de l'Estat té una realitat molt poc homologable, més enllà del presumpte enemic comú. Galícia viu amb tebior la seva realitat nacional i el nervi de la llengua gallega s'esllangueix davant la relació irresolta amb el portuguès. Euskadi manté un to nacional irreductible mentre transita el vertiginós camí de deixa…

Emprenedors orientals

Els negocis regentats per xinesos proliferen. Ja no són només restaurants i basars de tot a cent. Ara els veus regentant botigues de roba, sabateries o bars de tapes a la basca. De fet, a diferència d'altres col·lectius d'immigrants, la comunitat xinesa encara augmenta. Segons l'Idescat, a Catalunya s'ha multiplicat per deu en una dècada, de 4.461 l'any 2000 fins als 46.333 d'ara, dels quals una tercera part són autònoms. En total, hi ha 9.000 empreses regentades per xinesos als registres de la PIMEC i d'altres associacions empresarials, a banda de les submergides. Ara la seva visibilitat social és molt major que quan només els ubicàvem als restaurants amb la paraula Feliç al nom. Aquest cap de setmana un reportatge del servei d'informatius de TV3 reforçava la imatge d'emprenedors que s'han guanyat els nostres xinesos. També la de treballadors incansables. Hi sortia la primera benzinera regentada per xinesos i la dedicació era espectacular: una …

Problemes d'agenda

La majoria de cròniques del tennístic Sevilla-Madrid del dissabte tiraven de la rifeta de la Fira sevillana per explicar el desgavell dels andalusos. En efecte, la Feria de Abril 2011 havia començat el dimarts de la desfeta madrilenya a la semifinal de Champions a Barcelona i acabava l'endemà de la seva victòria pírrica a Sevilla. És a dir, que la ciutat de Sevilla ha celebrat la popular Feria de Abril del dimarts 3 al diumenge 8. De maig. Repeteixo: maig. Que una fira que s'anomena d'abril se celebri de manera íntegra el maig pot sorprendre. Lògicament, aquest anacronisme s'explica per les mateixes raons que propiciaven enguany la coincidència entre Sant Jordi i el Dissabte Sant. És a dir, que el calendari cristià fa molt variables les dates de celebració religiosa, del Dijous Gras (que pot oscil·lar entre el 29 de gener i el 4 de març) fins al Diumenge de Corpus (del 24 de maig al 27 de juny), passant pel Divendres Sant (del 20 de març al 23 d'abril) i el Dilluns…

Turisme de visa

[CAPI4L]H[/CAPI4L]i ha preguntes ocioses que resulten verament odioses, com per exemple: quin llibre s'enduria vostè a una illa deserta? O bé: què faria vostè amb un milió d'euros? No m'entretindré a enumerar totes les preguntes d'aquesta mena que he entomat en els últims anys en entrevistes, sobretaules o converses esporàdiques. Que cadascú aguanti els seus xàfecs. M'interessa remarcar, però, una pregunta ociosa que em persegueix des de fa uns dies: “Màrius, quines 11 persones t'emportaries al Carib?” Hi afegeixo el meu nom perquè és així com em va arribar la primera vegada, a l'encapçalament d'un correu electrònic d'Unnim. Després he vist que és una campanya més general, que no només rebem els clients d'aquesta entitat de crèdit sinó que també es pot sentir en falques radiofòniques i anuncis de tot tipus. La selecció d'onze persones per endur-te-les al Carib forma part d'una de les moltes promocions que fan les entitats de crèdit. Aque…

Bòsnia, Síria, Bahrein

Bòsnia. Cap al 1994, feia classes de conversa a no recordo quina empresa de l'Eixample barceloní, a l'època en què els serbis estaven bombardejant Sarajevo, violant desenes de milers de dones (i nenes) musulmanes i portant a terme diverses massacres de civils. Tots els estudiants van afirmar que aquesta guerra els feia vergonya: com es podia permetre que un exèrcit europeu cometés tantes barbaritats impunement durant tants anys? Una dècada després, l'analista Daniele Conversi, al seu llibre La desintegració de Iugoslàvia, va trobar la resposta: la guerra (i les atrocitats) duraven tant perquè els francesos i els britànics volien que els serbis –aliats tradicionals amb els quals compartien interessos– fossin la força hegemònica a la regió; que guanyessin.

Síria. L'ONG pro drets humans Avaaz (avaaz.org/es) acaba de publicar un vídeo fet per un afiliat seu que parla, de Damasc estant, d'uns sis-cents morts a mans de l'exèrcit sirià, de ciutats senceres bombardejade…

Cop de dial a la dreta

Amb un fort sentit del deure, escolto L’Alternativa de Cope Catalunya, el magazine matinal dels caps de setmana d’aquesta emissora que no enganya ningú. I és que un dels seus eslògans és “Cope, se le entiende todo” (a vegades valdria més viure en la ignorància).

L’Alternativa és indicada per un d’aquells dies en què vostès es lleven i se senten lleugerament de dretes, com una rampa somorta en una cama; a mig afaitar-se, citen en veu alta Ortega, Cambó i el poeta Cabanyes; mentre s’apliquen la loció Floïd Mentolado Vigoroso, alaben unes paraules de Mariano Rajoy; tot esperant l’ou dur, es posen a llegir els quatre toms de memòries de López Rodó; a mig desembolicar el pernil dolç, veuen María Dolores de Cospedal des d’una altra òptica –vestida de cuiro negre, i no precisament amb un davantal de sabater-. I, fugaçment, li donen la raó a Garcia Albiol sobre els immigrants, mentre unten una torrada amb Tulipán (la meva marca preferida, a l’escola resava perquè l’helicòpter de Tulipán aterré…