dilluns, 2 de maig de 2011

¿Anar en pilota picada és d’esquerres?

L’escena que ara descriuré va tenir lloc un migdia de setembre de l’any passat. Plaça del Rellotge, a Gràcia. Sol. Terrassa. Vermut. Un noi amb una motxilla i una guitarra creua la plaça i es fica en un locutori. Davant de la mirada incrèdula del dependent pakistanès, el noi es treu la roba i la guarda a la motxilla. Al final, duent només unes sandàlies –de pèl a pèl, vaja–, surt a tocar a la plaça. No recordo quina cançó va perpetrar, i aquest devia ser el seu truc: mentre estàvem pendents de la seva nuesa, no ens fixàvem en l’escassa habilitat musical. Recordo, això sí, que l’actuació no s’acabava mai. Uns quants turistes li van fer fotos. Quan el noi es va acostar a les taules i va demanar «una ajuda per a l’artista», tothom es va posar seriós. Massa a prop. Allò, les olives, les patates xips, allò.

Si no ha après a tocar millor, aquest estiu el cantant conill ho tindrà difícil. Fa uns dies l’Ajuntament de Barcelona va aprovar una normativa que prohibeix la nuesa i seminuesa pública. La Guàrdia Urbana avisarà els nudistes i, si no fan cas, els posarà una multa de fins a 500 euros. L’ordenança es va aprovar amb els vots de socialistes i convergents. ERC i Iniciativa hi van votar en contra perquè la troben innecessària i desproporcionada. Jordi Portabella, per exemple, parlava «d’evitar la privatització de l’espai públic».

Jo trobo que, en aquest cas, els ideals d’esquerres els distorsionen la realitat. El problema no és el civisme ni la llibertat dels nudistes. D’aquests només n’hi ha tres o quatre i tots els hem vist algun cop: el noi de la guitarra, aquell home que va amb bicicleta i aquell altre que sol voltar per la Rambla, amb el cos tatuat i un penis diguem-ne llarg. (Cap dona, per cert.) El problema tampoc no són els paletes que treballen a ple sol sense camisa. No, el problema són aquells turistes que arriben a Barcelona com qui va a Playa Bávaro. Lloguen un apartament baratet al Guinardó, creient que està a segona línia del mar, i cada matí baixen en metro a la platja, només amb el banyador i la tovallola. Al capvespre tornen a peu, mig despullats i deixant un rastre de crema solar en cada botiga i cada bar on s’aturen. El problema, doncs, sorgeix quan la ciutat es lliura als designis del turisme. Cada cop més, aquest espai públic que defensa Portabella perd el seu aire urbà i es torna un no-lloc, un parc temàtic on jo em sento com un actor secundari. Hi ha dies en què, més que vestit, vaig disfressat de barceloní.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 2 de maig del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir