dimarts, 3 de maig de 2011

Arribar fins aquí

El primer article que vaig publicar partia d’un llibret de Woody Allen que, en l’edició dels quaderns ínfims de Tusquets, es deia Para acabar de una vez por todas con la cultura. Era a la primeria dels vuitanta. Es deia “La recontracultura” i el vaig enviar al Diari de Barcelona. De fet, va sortir com una (llarga) carta al director, però era un article. Emocionat, en vaig ensobrar cinc o sis més de temàtica diversa i vaig esperar durant mesos, en va. Poc després, als vint-i-quatre anys, vaig publicar de forma simultània els meus dos primers llibres de ficció, a Columna i Pòrtic. En aquella època no era estrany que els editors et busquessin col·laboracions en premsa. Pilar Rahola, llavors editora de Pòrtic, em va suggerir que n’enviés a la secció d’opinió de l’Avui i me’n van publicar cinc o sis. Dos anys després, l’estiu de 1989, començaria a escriure regularment sobre enigmística al suplement de Cultura dirigit per David Castillo. En l’entremig, em van oferir de publicar al setmanari valencià El Temps. Durant aquells primers anys em vaig anar foguejant com a columnista en publicacions de premsa comarcal, sempre en català. Recordo una sèrie d’articles d’opinió força desmarxats al setmanari Ausona i també haver escrit crítica teatral per a L’Actualitat de Terrassa, després absorbida per El 9 Nou. Aquests són els únics articles que he cobrat en espècies: entrades per a les estrenes del teatre Alegria i la sala Maria Planas. La irrupció de L’Actualitat va esperonar el Diari de Terrassa a introduir el català. També recordo haver publicat en català al Diari de Sabadell. Cada tres setmanes hi anava a deixar un sobre amb vint-i-un encreuats. El diari tancava per vacances el mes d’agost i jo mai no me’n recordava, de manera que sempre sobraven crucigrames. Finalment, després d’un pas fugaç per El Periódico, a finals de 1995 vaig començar a escriure a la secció d’opinió de La Vanguardia. Ja feia cinc anys que hi publicava els mots encreuats. Aquests, però, van ser els meus primers articles en castellà. 
 
Tot i la meva innegable joventut (sic), encara vaig rebre tota l’educació no universitària en immersió lingüística monolingüe. Com molt bé saben el polític Isidre Gavín (1963) o el periodista Jordi Basté (1965), companys meus als Salesians d’Horta, en aquella part de món els de la lleva del 63 vam ser l’última generació que no va rebre ni un minut de classe en la llengua pròpia. Al català escrit m’hi vaig apropar llegint, fins apropiar-me’l, i la premsa en català hi va jugar un paper cabdal. Tots els meus primers textos havien estat en castellà. Cartes, contes, relats i fins i tot una tediosa novel·la que el meu ex professor Alfredo Álvarez afirma conservar, per a gran desassossec meu. El pas al català va ser un acte tan joiós i voluntari com el que ara fa La Vanguardia. Aquest és el primer rum-rum que surt publicat en l’edició catalana i el tretzè que escric originalment en català. L’hauria pogut plantejar com una llista, tal com vaig fer amb els qualificatius dedicats a Leo Messi, però aquest cop en comptes d’ajectius hi posaria capçaleres: El Punt, El 9 Nou, El 3 de Vuit, Diari de Vilanova, L’Hora de Garraf, Avui, El Periódico, Segre, Balears, Ara... És de justícia retre homenatge a la premsa escrita en català d’aquestes últimes dècades, sense la qual difícilment hauríem arribat fins aquí. Cal destacar totes les capçaleres de premsa, comarcal o d’àmbit general, que han generat hàbit lector en català i han ofert un terreny de joc per escriure en català tant a periodistes com a la ciutadania. Avui és moment de ser agraïts amb els que ens han precedit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 3 de maig de 2011.
Primer rum-rum que surt imprès en català.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir