Deconstruint el gueto

Fa uns anys, el còmic Chris Rock explicava aquest acudit a les seves actuacions: «Un s’adona que el món s’ha tornat boig quan resulta que el millor raper és blanc i el millor jugador de golf és negre», en referència a Eminem i Tiger Woods. La broma fins i tot és vàlida avui dia perquè a la societat americana els estereotips racials s’accepten com una norma de la convivència políticament correcta. Aquests clixés també funcionen en el món editorial i literari. Si un narrador no ens descriu el color de pell dels seus personatges, el lector es pensarà que són de raça blanca. En canvi, si l’escriptor és negre, creurà d’entrada que els personatges són negres. Són atribucions automàtiques que es veuen reforçades pel paper de les llibreries, que sovint separen la «literatura afroamericana» de la ficció en general, com un gènere igual que la literatura eròtica o la policíaca.

X, l’esplèndida novel·la de Percival Everett (Estats Units, 1956) burxa en aquests dilemes i els tracta des de la paròdia aguda. El protagonista, Thelonius Ellison, conegut per Monk, és un professor de literatura que forma part de la Societat d’Estudis del Nouveau Roman. Fill d’una família acomodada i llicenciat a Harvard, Monk és negre i ha publicat diverses novel·les experimentals, entre elles una reescriptura d’Els perses d’Èsquil, però els crítics li retreuen la seva falta de negritud i compromís. «No crec en la raça», és la seva resposta.

Monk du una vida solitària a Los Angeles, va a congressos literaris, es discuteix amb altres professors pel sentit d’una frase postmoderna. Mentre és a Washington, cuidant la seva mare, es veu aclaparat pels deutes i decideix escriure una novel·la amb pseudònim. Serà l’epítom de la negritud, es diu, una paròdia en tota regla dels tòpics de barri, amb mares cruels, nois drogoaddictes i amb xàndal i molt de sexe. (S’intueix que el model a imitar és Push, la cèlebre novel·la de Sapphire que fa un parell d’anys es va filmar amb el nom de Precious.) Com era previsible, els editors no capten la ironia i la publiquen com a exemple de literatura afroamericana. L’èxit és immediat i Monk es fa ric, però les seves conviccions quedaran en entredit...

El principal encant de X radica en la seva estranyesa i el seu gust pel desconcert. Everett escriu amb una llibertat absoluta, gairebé amb arrogància, i aconsegueix que X sigui una amalgama fascinant. La història és explicada a través de fragments breus que van component un relat i al seu torn desconstruint l’estigma del gueto negre. Llegim escenes de la vida familiar de Monk, de la seva infància a la casa de la platja, i els seus veïns podrien ser els Kennedy. La relació amb els seus germans és narrada amb una contenció crítica i una mala llet en la més pura tradició wasp, digna de Lorrie Moore, per exemple. S’intercalen també fragments d’una ponència sobre, intuïm, Roland Barthes, o diàlegs inventats entre artistes com Rothko i Resnais, Wilde i Joyce, i que resulten divertits. De sobte el ritme es talla sense avís perquè llegim uns capítols de la novel·la amb pseudònim. Encara que aquest basar literari tingui alts i baixos, la lectura no decau en cap moment perquè la mediatitza la figura entranyable de Monk.

Aquesta és la primera novel·la d’Everett que apareix a Espanya, en castellà, encara que la seva obra compta amb uns 20 títols de ficció. Entre ells el recent I am Not Sidney Poitier, on el protagonista es diu Not Sidney Poitier i s’assembla molt a l’actor. Esperem que Blackie Books els afegeixi al seu excel·lent catàleg. (Per cert, si voleu saber si Percival Everett és un autor negre o blanc, haureu de comprar el seu llibre.)

Jordi Puntí, El Periódico, 25 de maig del 2011. Ressenya de la novel·la X, de Percival Everett. Trad. de Marta Alcaraz. Blackie Books. 358 pàgines. 21 €

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma