dimarts, 31 de maig de 2011

El partit que va canviar la manera de veure el futbol

Digueu-me capritxós, o injust, però a la meva llista mental dels Cinc Millors Partits Del Barça ja n’hi ha tres que corresponen a l’era Guardiola. No és dramàtic, perquè quan faci falta dedicaré unes quantes neurones més a ampliar la llista fins als 20 o els 50 Millors Partits Del Barça Que Jo He Viscut. Per incloure en el Top Five la final de dissabte, he hagut de deixar fora un monument de partit del dream team –no diré quin–, però és que la victòria davant el Manchester United podria significar, per moltes raons, un canvi de paradigma en el futbol mundial. O com a mínim això és el que jo intueixo (ja us he dit abans que podeu dir-me capritxós).

De moment, ahir vaig tornar a mirar el vídeo de la final, des del primer minut fins a l’últim, i va ser com rellegir un llibre que t’ha agradat molt, un clàssic. Una vegada coneixes el desenllaç, el que t’atrau són els detalls, l’estructura, el ritme, la forma com l’autor, els autors en aquest cas, han desenvolupat l’argument i li han donat un estil personal. Un exemple de detall: en la jugada prèvia al gran gol de Villa, Messi fa una jugada estratosfèrica que s’inicia amb un regat impossible a Nani. Bé, doncs Nani acaba de substituir Fabio i fa exactament 25 segons que és al camp. Encara no ha tocat la pilota i Messi el regateja com li dóna la gana.

No fa falta tornar a repassar tot el partit per comprendre que va ser sobretot un monument a la forma. El com per sobre del què, com li agrada dir a Guardiola. El joc desplegat pel Barça va respondre en tot moment a l’ideari futbolístic que coneixem. Fins i tot amb aquests 10 minuts d’ànsia inicial que van servir per realçar el contrast amb el domini aclaparador de la resta del partit. Sol dir-se que la memòria futbolística únicament reté els gols, els trofeus. Des de fa uns quants anys, el Barça està lluitant per canviar aquesta tendència i que es recordi, a més a més, un estat d’ànim, aquesta sensació de jugar per passar-s’ho bé, per recuperar l’essència del beautiful game, de buscar la bellesa pràctica.

La prova és que tots els diaris, especialment els britànics, s’han rendit a l’exhibició del Barça. «Un regal al món del futbol, gentilesa dels somiadors», deia un dels milers de titulars. Juntament amb l’admiració, la defensa d’un estil futbolístic també despertava la creativitat dels anglesos: «El Barcelona destrossa els seus rivals, però com a mínim és generós amb l’anestèsia», deia algú, mentre altres repartien els adjectius de tres en tres. Així és com finalitzava Richard Williams la seva crònica a The Guardian (tradueixo amb gran alegria): «La segona part del partit va ser més del mateix, amb el Barcelona provocant que el futbol del United semblés rudimentari, aproximatiu, agrícola. Un triomf de l’art, la paciència i la imaginació».

¿I ara, què?, es pregunta tothom. Tothom menys els barcelonistes. Els barcelonistes sabem que ara tot seguirà més o menys igual. Com a mínim mentre Guardiola segueixi ocupant la banqueta. Hem de suposar, per exemple, que Mourinho no abandonarà el seu paper de nèmesi blaugrana. Pel que fa a Ferguson, ja ha avisat que necessita tres anys més per completar el seu treball amb el Manchester United. Té diners i s’anuncia una renovació important. El que s’haurà de veure és si revisa també la seva forma de jugar i pren nota de l’escola blaugrana. Això seria un altre tipus de victòria. Per ara, els diaris anglesos anuncien l’interès del United pel croat Modric, un jugador de toc exquisit, bona visió de joc i semblança física amb Cruyff. Per alguna cosa es comença, ¿oi, Sir Alex?
 
Jordi Puntí, El Periódico, 31 de maig del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir