dilluns, 30 de maig de 2011

Els cops de porra no seran televisats

Divendres passat es va morir el poeta i músic Gil Scott-Heron. En una altra època, el 1971, aquest home va gravar una cançó que es va convertir en un himne: “La revolució no serà televisada”, deia la tonada, “la revolució serà en viu”. Llavors, gairebé a la mateixa hora que el món coneixia la seva mort, el conseller Felip Puig va tenir un rampell higienista i va enviar els Mossos d’Esquadra a la plaça de Catalunya. Com que em trobava lluny de Barcelona, vaig seguir els fets per terra, mar i internet. Gràcies a les imatges penjades a les xarxes socials, vaig viure-ho tot gairebé en temps real. Vaig entendre en què consistia la neteja de l’espai públic i no em vaig perdre detall dels abusos d’autoritat, de l’actitud cínica d’alguns mossos i del gec de bastonades que s’enduien els indignats.

Llavors, esclar, el conseller Puig va tenir un rampell democràtic i va comparèixer per donar la versió oficial. El primer que cal admetre és que Puig es va comportar com un autèntic conseller d’Interior. Res a envejar, per exemple, a un dels seus antecessors, Joan Saura. Tants anys de criticar-lo, de retreure-li inseguretats i falta de coratge per reconèixer els errors, i Puig va actuar amb la mateixa aparença granítica. Una de les coses que haurien d’aprendre els que manen a la Policia és que les seves explicacions i excuses continuen sent analògiques, però els cops de porra, a més de deixar nafra, són digitals. La revolució no serà televisada, però de moment, divendres, al davant de les porres, hi havia les càmeres i els mòbils, una animalada de píxels.

A la seva intervenció, Puig deia que hi havien anat només per garantir la neteja i la seguretat, que no pretenien desmantellar res, però les fotos mostraven uns treballadors que s’enduien els ordinadors. Puig també deia que els Mossos havien rebut pedres, cops i esprais. Però d’això, casualment, no n’hi ha imatges. Els Mossos no deuen portar mòbil. En canvi, el que vam veure era uns policies anònims que pegaven a la babalà, rabejant-s’hi, que estiraven dels cabells i arrossegaven la gent pacífica.

No sóc tan babau de creure’m totes les imatges que surten per internet. No tothom és calb ni tothom és pelut, ja ho sabem, i a més a més és veritat que la revolució no serà televisada. Però entre el que van veure els meus ulls i el panorama que va pintar Felip Puig amb aquella gravetat que infon ser conseller d’Interior, jo no tinc dubtes. Fins aquí encara hi arribo.

Jordi Puntí, El Periódico, 30 de maig del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir