És o no és cultura?

Ni #italianrevolution ni tuits en vinagre. A Roma estan indignats per la instal·lació d'una obra d'art: la mastodòntica estàtua de cinc metres inaugurada a la plaça del Cinquecento, a pocs metres de l'estació Termini. El dimecres 18 de maig Joan Pau II hauria fet 91 anys. Per commemorar-ho, es va descobrir una escultura en homenatge al Papa que passarà a la història pel seu ritme exprés de santificació. De moment, el primer de maig ja el van beatificar davant d'un milió de persones. L'estàtua en qüestió és de bronze. Sembla una garita per al sentinella d'Occident, perquè representa una capa enorme que podria donar aixopluc a un grup de refugiats tunisians, i està coronada per un cap desproporcionadament petit que ningú no associa a Joan Pau II. A primer cop d'ull, l'estàtua de l'escultor Oliviero Rainaldi mostra una estètica Mopu que la faria més adequada per presidir una àrea de descans a l'autopista o una rotonda perduda. De moment, les opinions són unànimes. Ni una ànima (ni en pena) no ha defensat públicament l'estàtua. Quan el dimecres passat l'alcalde de Roma Gianni Alemanno i el bisbe vicari Agostini Vallini van descobrir el petri patracol les cares dels assistents es van esblanqueir de sobte, i la blancor marmòria encara no ha desaparegut. Quaranta-vuit hores després el mateix Vaticà va criticar-la amb fermesa a través de L'Osservatore Romano. Les objeccions són estètiques, perquè l'estàtua, finançada per la Fundació Angelucci, no ha costat ni un ral al municipi. Tot i això, el malestar és tan generalitzat que l'alcalde de Roma ja ha mostrat el seu inequívoc nas de polític i ha recuperat una dita molt adequada per al seu càrrec: vox populi, vox Dei (la veu del poble és la veu de Déu). I després del llatinòrum, s'ha explicat en romanç: “Des d'aquest punt de vista no podem deixar de tenir en compte l'opinió pública, i si l'opinió pública es consolida a l'entorn d'una opinió negativa, ho haurem de tenir en compte” (text traduït no pas e l’italià sinó del burocratès, que és un nou dialecte italià perfectament codificat).
Aquesta nova visió de la crítica artística resulta molt interessant. Poques vegades una obra suscita una reacció tan unànime. De fet, tothom en renega, però els únics arguments que circulen són dos. 1) que l'estàtua és lletja (l'adjectiu italià més freqüent és orrenda, per horripilant) i 2) que no s'assembla al Papa Wojtila. Heus aquí un breu recull d'opinions: “el caparró aquest no s'assembla gens a Joan Pau II, jo hi veig Mussolini, i com poden posar-li a un Papa tan bondadós el cap d'un feixista?”; “és Mussolini amb sobrepès”; “jo més que Mussolini hi veig Pau VI amb hidrocefàlia”; “la cara s'assembla més a sir Winston Churchill”; “jo trobo que s'assembla a Zingaretti quan interpreta el comisssari Montalbano al serial de TV”... El joc de les semblances és interminable. I de franc. A mi em recorda Orson Welles. D'altres objeccions són més pragmàtiques. Una treballadora de la neteja al torn nocturn de l'estació, entrevistada quan sortia de treballar, sento que diu: “tard o d'hora, els sense sostre de l'estació hi dormiran i l'ompliran de llaunes de cervesa”. D'altres veus aventuren, amb la boca petita, coses que també podrien passar sota la capa protectora, i consideren vergonyós que la memòria del Papa polonès quedi tacada per culpa d'una estàtua. La veritat és que podria il·lustrar aquella cançó que l'Orquestra Mondragón dedicava a un home que repartia caramels enfundat en un abric gris. Si a Roma el prohibeixen, ¿quant trigarem a veure una obra horripilant de Rainaldi en una plaça de Barcelona?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts 24 de maig de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma