Gallines & Soul

Aquesta setmana, el músic Guillamino va penjar en el seu perfil de Facebook un vídeo impagable. A les imatges se’l veu versionant la cançó Let’s stay together, d’ Al Green, un dels pares de la música soul. Guillamino toca un baix fet amb una planxa de surf i canta amb sentiment. El resultat és allò que en diuen una adaptació personal, divertida, que segurament farà content el mateix Al Green, si un dia l’escolta. Allò que encara la fa més especial, però, és el decorat, l’entorn. L’actuació està filmada a l’aire lliure, en algun jardí feréstec, amb un carro al darrere i unes quantes gallines que piulen i corren esparverades d’aquí d’allà. De fons arriba la piuladissa dels ocells dalt dels pins i de tant en tant se sent un gall que fa els cors.

De versions de Let’s stay together n’hi ha un fotimer, això segur, i la majoria deuen ser més fidels a l’original, però la de Guillamino té la virtut d’assemblar-s’hi i alhora ser diferent. És un homenatge i alhora és irreverent. Jo diria que les versions o covers ens atreuen perquè enganyen el nostre cervell, i probablement el neuròleg Oliver Sacks ens ho podria explicar molt bé. La música es basa en la repetició, i la repetició és record. Les bones versions apellen al nostre record de la cançó original, a les condicions en què l’escoltàvem, però després el traeixen i el tornen a vestir des del present. Són i no són alhora, i aquesta és la gràcia. Les bandes d’homenatge –als Rolling Stones, als U2, a AC/DC– no m’interessen perquè el que busquen sempre és repetir l’original amb exactitud, fer-ne una còpia fins i tot en els gestos del líder. I les orquestres de festa major tampoc perquè solen fer el contrari: agafen els èxits i, ja poden ser Shakira o Coldplay, que els acaben uniformitzant tots amb les mateixes bases rítmiques i el mateix somriure de la cantant.

El vídeo de Guillamino també és una mostra del camp obert que significa Youtube. Amb una mica de paciència, s’hi poden trobar desenes de versions que no arribaran mai a les llistes d’èxits, però que tenen ànima. Gent amb una guitarra i un estil personal, que es graven al garatge de casa. Gent com Homeless Mustard, per exemple, un rodamón de veu castigada que fa versions acústiques de Radiohead o The Cure. Busqueu-lo, i segur que pel camí trobeu alguna altra perla.



Jordi Puntí, El Periódico, 28 de maig del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma