Hitler i les males influències

A Munic, a prop de la universitat, hi ha un cafè que es diu Schelling Salon. Va obrir les portes l’any 1872 i és un dels pocs edificis del barri que no va ser abatut per les bombes a la segona guerra mundial. Hi serveixen bona cervesa i menjar bavarès. Dissabte al migdia vaig anar-hi i l’atmosfera que s’hi respirava era més aviat emmusteïda, amb pocs clients. Dos homes jugaven a billar. Les finestres filtraven una llum polsosa. Feia olor de ceba. Potser és injust, però aquest aire decadent s’accentuava perquè jo sabia una cosa: sabia que Adolf Hitler va freqüentar el cafè a la seva època d’estudiant d’art, fa gairebé cent anys.

La repulsió que en tot moment provoca Hitler és molt forta i no cal dir que ben merescuda. Al llarg de la història, ningú ha encarnat el Mal d’una manera tan simbòlica i alhora tan concreta. Hi ha hagut altres genocides amb milions de morts al seu compte –Stalin, Mao, Pol Pot–, però cap amb la fama terrible de Hitler i del nazisme. Aquesta maldat rebrota de vegades en una fascinació malaltissa, i per això cal estar sempre alerta a tot el que faci pudor de neonazi, però alhora l’ha convertit en una mena de tabú. És un terreny poc apte per fer-ne broma, tot i que l’humor ha estat sempre un aliat per combatre el Mal (n’hi ha prou de recordar Charles Chaplin a El gran dictador).

Un exemple recent d’això que dic pot ser el director Lars von Trier, que va alterar la pau de Cannes tot declarant que «comprenia una miqueta Hitler» i després el van declarar persona non grata. Les seves paraules van ser desafortunades i maldestres, però jo he vist la roda de premsa i el context és important. No estem davant un cas com el de John Galliano o el de Bernie Ecclestone. Lars von Trier és un tímid disfuncional, un paio d’aquells que vol fer gràcia, i no en sap, i al final sempre es fica de peus a la galleda. Tots en coneixem algun. Ell mateix ha reconegut que va ser un estúpid parlant així, però el cert és que més d’un cop durant la seva intervenció va dir que estava fent broma, com demostren els riures d’alguns periodistes, i fins i tot va fer ironia sobre ell mateix: «D’acord, sóc un nazi..., i els nazis solem fer les coses a gran escala. Potser em podríeu persuadir de la solució final amb els periodistes...», va arribar a dir. ¿Algú s’ho pot prendre seriosament? El context, sisplau. La ironia és un bé massa preuat per ignorar-la així, davant l’atractiu d’una polèmica fàcil. El problema de Lars von Trier no és que sigui un nazi, sinó que viu en un món particular i està com una regadora. Per això fa les pel·lícules que fa i per això, precisament, el conviden a Cannes.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 23 de maig del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma