La nova clandestinitat literària


La clandestinitat ha estat un espai familiar per a la literatura catalana. Diverses raons prou explorades des de les pàgines de L’Avenç han fet que, en els últims segles, una bona part de la producció literària catalana hagi quedat en segon pla. Clandestina per inèdita o per mal distribuïda. Per ignorada, poc valorada o directament menystinguda, segons els casos i els moments. Mai com ara, però, s’havia donat una modalitat carnavalesca de clandestinitat basada en la mascarada lingüística, en la disfressa verbal, en el transvestisme oral. En aquest segle que acabem d’encetar hem assistit al naixement d’una manera molt subtil de bandejar la literatura catalana. Es tracta de fer-la passar a un segon pla tot invocant l’etiqueta que la designa. Abans d’explicar l’enigma voldria evocar un episodi recent que ho il·lustra amb la claredat que només trobem quan parlem amb noms i cognoms. 

Divendres 29 d’abril. A mitja tarda participo en la presentació de La Vanguardia en català al Palau de Congressos de Barcelona, un fet que ha permès que uns quants autors catalans tornem a escriure en català a la premsa. A la nit, tot explorant els límits de la ubiqüitat, aconsegueixo arribar a Mollerussa per intervenir en l’acte de lliurament del premi de novel·la breu que s’hi atorga des de fa vint-i-tres anys. En el sopar posterior converso amb el jove alcalde de Mollerussa Marc Solsona, format en Història i militant de CiU. La proximitat de sant Jordi projecta la meva curiositat cap a l’últim llibre que li ha caigut a les mans. L’alcalde m’explica que la seva dona li ha regalat per Sant Jordi una novel·la històrica. No me’n pot dir gran cosa, perquè encara no ha tingut temps de començar-la i no recorda el nom de l’autor. Però m’assegura que és d’un escriptor de literatura catalana. També diu que va sobre segur. Ja va llegir una altra obra del mateix autor i li va agradar. Quan pronuncia el títol —Et donaré la terra— hi caic. Es refereix a Chufo Lloréns (és l’autor qui insisteix en posar-se l’accent, brrr). Acaba de treure una altra novel·la en castellà que, en la traducció catalana, du per títol Mar de foc. La dada sorprèn molt l’alcalde. Ell creia que era una obra original i no pas traduïda. Hi hauria posat la mà al foc. Busco Lloréns (sic) a la Wikipedia per mostrar-li-ho i a la pantalleta de l’iPhone només apareixen entrades en espanyol i en txec.

En el rànquing dels llibres de Sant Jordi enguany hi havia molts casos semblants al Mar de foc de Chufo Lloréns. Començant pel llibre més venut en les dues llengües —Si tu em dius vine, ho deixo tot... però digue'm vine d’Albert Espinosa— i passant per altres aspirants a best-seller, com el Promet-me que seràs feliç de Jordi Molist. Són llibres escrits en castellà i publicats en les dues versions lingüístiques, com si fossin dues obres originals, provant d’evitar que la catalana es vegi com una traducció. En el cas de Molist fins i tot canvia el nom de portada. És Jorge Molist en la versió original espanyola i en totes les traduccions (a dues desenes de llengües) llevat de la catalana. A la coberta de la traducció al català ja no es diu Jorge sinó Jordi, Jordi Molist. Espinosa, Molist o Lloréns són autors (molt diferents) que parlen català. A les entrevistes amb mitjans catalans són percebuts com escriptors de literatura catalana, tot ocupant un espai que ocuparien autors catalanoescrivents. Una hipòtesi plausible seria pensar que, si aquesta confusió no es produís, aquest sant Jordi a l’alcalde de Mollerussa la dona li hauria regalat un altre llibre. Potser Les bodes del diable, una novel·la històrica de longitud i ambició similar que acaba de publicar el menorquí Pau Faner. Faner no ha figurat a les llistes de més venuts.

La qüestió no és pas de puresa ni de bons i dolents ni de si es pot o no escriure en les dues llengües amb la mateixa solvència. Aquesta és una decisió molt personal. La història de la literatura ens demostra que hi ha autors que canvien de llengua literària (Conrad, Nabòkov, Kundera, Beckett) però acostuma a ser un trajecte lineal sense gaire marxa enrere. En la nostra literatura el segle XX ha donat un munt d’autors literàriament bilingües en graus diversos: Josep Pla, Joan Perucho, Martí de Riquer, Pere Gimferrer, Terenci Moix... Alguns autors contemporanis (Lluís Maria Todó, Lolita Bosch) intenten escriure de forma ambidextra, amb un peu a cada banda del rierol. Totes les decisions personals dels creadors són respectables, sempre que no pretenguin incloure l’engany de fer passar bou per bèstia grossa, com és el cas d’algunes traduccions encobertes (de l’espanyol al català o viceversa) que s’han fet amb l’única intenció de guanyar algun premi literari sense contravenir-ne públicament les bases. El que té un cert interès és observar com la indústria editorial condiciona, amb les seves propostes, una decisió tan íntima i radical com l’elecció de la llengua literària.

Recordo, als anys vuitanta, un gran debat sobre la necessitat o no de traduir les obres originals castellanes al català. El detonant va ser el muntatge que el Teatre Lliure va fer de Neruda en català: Fulgor i mort de Joaquín Murrieta. Alguns dels autors que més ho van criticar són, dècades després, sistemàticament traduïts de l’espanyol al català, per a gran alegria dels seus comptes corrents. El cas dels Cent anys de solitud traduïts per Tísner va ser diferent, perquè era una petició del mateix Garcia Márquez. Algunes traduccions són actes d’amor i, com a tals, escapen a les lleis del mercat. Quants poetes no s’enamoren d’una obra i es posen a traduir-la per fer-ne una lectura més profunda? A més, és prou àmplia la tradició de traduccions d’obres literàries clàssiques castellanes com el Quixot (fins que els defensors de la tesi de Miquel Sirvent no demostrin el contrari, del castellà al català). D’uns anys ençà, però, les traduccions de llibres del castellà al català són negoci. Autores catalanes castellanoescrivents com Maruja Torres o Rosa Regàs venen força en català. Regàs, de fet, ni tan sols admet que les versions catalanes siguin traduccions i, per exemple, no va acreditar la traductora de Luna, lunera. Es va limitar a posar-la als agraïments, com si s’hagués limitat a resoldre-li quatre dubtes informàtics.

La traducció sistemàtica del castellà al català té les arrels a la literatura juvenil. Fenòmens editorials com el de Harry Potter arriben a les llibreries en la doble traducció al català i a l’espanyol, de manera que l’hàbit perdura quan algun autor local triomfa. És el cas de Ruiz Zafón, que va començar a publicar les novel·les juvenils ja simultàniament en les dues llengües i després ha repetit l’experiència en les seves novel·les per a adults, amb milers d’exemplars venuts de la traducció de Josep Pelfort de L’ombra del vent. En canvi, els intents de fer-ho amb altres autors literaris com Eduardo Mendoza, Enrique Vila-Matas o Javier Marías no acaba de quallar. El mateix Xavier Lloveras, traductor de La ciutat dels prodigis, no se sentia còmode amb l’encàrrec i els casos de Vila-Matas (El viatge vertical) o Marías (Totes les ànimes) editats per El Funambulista són encara més desconeguts. De tot això se’n pot deduir alguna cosa. Però abans de formular cap regla, en divulgaré l’excepció: Javier Cercas. Ponç Puigdevall va traduir Soldats de Salamina i, potser perquè es va vendre bé, aquest modus operandi ha tingut continuïtat en les dues obres següents de Cercas, tant a Tusquets (La velocitat de la llum, traduïda per Xavier Lloveras) com a Mondadori (Anatomia d’un instant, per Esther Roig).

La situació actual és nova. Mai fins ara la indústria editorial havia estat tan supeditada als mitjans de comunicació. Mai fins ara, com ho demostra l’exitosa aparició de La Vanguardia en català i ho corrobora el mapa del quiosc, la població catalanolectora havia abastat segments tan amplis. I, paral·lelament, mai fins ara la llengua havia aparegut com un petit detall sense importància, equiparable a un sistema operatiu. Windows o Mac? Iphone o Android? La vol en castellà o en català? Tot plegat amenitzat per la banda sonora de les emissores que lideren la ràdio i reforçat per un ecosistema televisiu que, tot i la seva dimensió modesta, sap vendre bé els seus productes. Mai, doncs, fins ara, el mercat cultural català havia estat tan ben preparat per projectar els seus productes, ni que sigui només a una part del seu territori (el Principat). Però això que és evident en els grups musicals i que s’albira en una indústria tan complexa com la cinematogràfica, no té una traslació al món literari. Més aviat sembla que si per a un escriptor la llengua literària no és intercanviable quedarà abocat a la clandestinitat. 

Màrius Serra. L'Avenç Juny 2011

Comentaris

  1. Si voleu saber més sobre L'Avenç: http://www.lavenc.com/index.php/cat/revistes/l_avenc/369

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma