Manchester alternatiu

Cada cop que algú es vanta públicament de no fer política n'està fent. Encara que sigui a la manera del dictador Franco quan estrafeia aquella broma macabra del “haga como yo, joven, no se meta en política”. Una altra cosa és fer campanya per un partit o per un altre (Franco no podia perquè els va prohibir tots), però qualsevol pas que donem en l'esfera pública és sempre polític. I l'esfera pública comença al replà de la comunitat de veïns, s'estén per la plaça major, abasta el municipi, va pujant de nivell i al final tot es complica molt fins arribar al despatx oval d'Obama. L'esfera pública és, doncs, allargada i passa per molts indrets, entre els quals els estadis. Per això les relacions entre el futbol i la política són matèria controvertida que pot despertar (i desperta) enceses discussions. Per això el Barça és “més que un club”, el Celtic és l'equip dels catòlics, el Glasgow Rangers dels protestants i l'Athletic Club només admet jugadors bascos.
Ramon Usall ha guanyat  el premi d'assaig Josep Vallverdú amb un llibre que ara acaba de sortir >Futbol i llibertat (Pagès). Usall s'acull a l'aureola d'Invictus, l'adaptació cinematogràfica que Clint Eastwood va fer del llibre de John Carlin Playing the Enemy, que en català es va dir El factor humà (La Campana). Allà el rugbi era el mitjà ideal per cohesionar una societat dividida pel racisme. Aquí, sovintegen els casos en els quals els encontres de futbol porten adherències de tot tipus. L'àmplia panoràmica d'Usall parteix, també, del continent africà, tot repassant els diversos avatars de la lluita africana contra el colonialisme europeu vehiculats, justament, a través d'un esport anglès. Després apareixen les nacions europees sense Estat: Irlanda, Gal·les, Escòcia, Còrsega... Entre les moltes il·lustracions del llibre destaca una foto del president Companys a la llotja del camp de Les Corts, al costat del president del Barça Josep Sunyol, tots dos afusellats poc després pels franquistes. També en trobem una dels capitans dels dos equips bascos, el biscaí Iríbar i el guipuscoà Kortabarría, exhibint la ikurriña durant el derbi basc de la lliga 1976, quan la bandera  encara estava prohibida. Els dos altres grans apartats del llibre abasten, a) històries relacionades amb la lluita contra el feixisme i el racisme, i b) un catàleg menys específic d'episodis relacionats amb les llibertats democràtiques i la justícia social. Des d'equips obreristes fins al New York Ramblers, que és el primer club gai del món. 

Les últimes pàgines del documentadíssim assaig de Ramon Usall tenen un lligam amb l'actualitat més rabiosa. Parlen de Manchester. No pas del ManU amb el qual ens les haurem aquest dissabte sinó del FC United of Manchester, creat l'any 2005 per seguidors del ManU (Red Evils) que sentien un desacord profund amb la deriva del seu club des que el va comprar l'home de negocis nord-americà Malcolm Glazer. De primer van instigar a Old Trafford el crit “Hate Glazer, Love United!” i després van anar més enllà i fundaren el FC United (Red Rebels), que ja ha pujat tres cops de categoria i té el rècord d'assistència entre els equips semiprofessionals. El cas és excepcional i impensable entre nosaltres. Com si ara els múltiples culers detractors del patrocini de Qatar Foundation fundessin un Barça alternatiu. És clar que aquest patrocini el podria tombar una altra junta triada pels socis, mentre que a can ManU el senyor Glazer és l'amo i senyor. De tota manera, segur que aquest dissabte a Wembley la totalitat de seguidors del FC United aniran a favor del mateix equip que els del Reial Madrid. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 23 de maig de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma