Menú del dissabte


Ja fa dies que circulen dècimes futbolístiques, en català i en castellà, per esperar la final de Champions d’aquest dissabte. La cosa va néixer per fer palès que el Madrid tampoc no podrà aspirar a la dècima copa europea aquesta temporada, i ha anat prosperant en cercles lletraferits de la culerada. En concret n’he llegit de sensacionals signades per autors com Jaume Subirana, Josep Maria Fonalleras, Xavier Renedo o l’escriptor madrileny afincat a Barcelona José Antonio Millán. El diàleg versificat ha anat agafant embranzida amb dècimes dedicades al club blanc com aquesta de Renedo: “Admiróse Florentino/ de la paciencia de Pep,/ de las patadas de Pep(e)/ y los porqués de Mourinho,/ y echó a llorar como un niño./ ‘¡Arte diabólica es!/ ¡Voy de revés en revés!’/ dijo frunciendo el pellejo/ ‘Mientras yo me despellejo,/ sólo una copa de res’”. Una dècima contestada per Subirana en la mateixa llengua florentina: “Preocupóse un portugués/ enfrentado al Barcelona/ de poner un gong y lona/ en vez de césped inglés/ para jugar del revés:/ ‘A quejarse como niños/ y zurrar como cabrones:/ Pepe lleva los galones’,/ diseñó el sabio Mourinho./ Y perdió con desaliño”. Millán, autor de magnífics llibres de divulgació lingüística, no vibra gens amb l’esport del futbol, de manera que la seva aportació decimal, després de felicitar els culers per ser a Wembley, es la dècima d’un agnòstic: “Admiróse un madrilé-/ ño de ver a todo el mun-/ do engolfado en el profún-/ do mundillo del balompié./ ‘Esto no hay quien lo remé-/ die’, dijo torciendo el bigó-/ te, ‘pues tocante a los baló-7 nes, igual da uno, dos o tré’”.

La dècima és un gènere que mereix trascendir els usos nadalencs, perquè té la mida justa per expressar opinions amb gràcia, igual com fa amb el seu sonet diari a l’Ara el poeta Josep Pedrals. Després de veure la nova samarreta del Barça, Fonalleras va produir una dècima d’opinió que s’afegeix a la controvèrsia: “Ens toca de de cop una fifa/ (no pas uefa sinó rifa)/ que malmet la nostra alegria./ Ens obliguen a fer el pallasso/ (ja ho dic d’entrada: jo en passo)/ amb el pijama de la tia/ que ens han encolomat la niki/ amb el reialme de Qatar./ Per què una muda tan friki?/ Com anirem dilluns al bar/ vestits amb aquesta piltrafa/ que glaça el cor i el cos embafa?”. L’episodi llauner de Sergio Ramos també ha protagonitzat diverses composicions, entre les quals sobresurt un sonet calderonià que Subirana serveix amb mestria: “Esta, que fuera pompa y alegría,/ hija del talonario y la patada,/ al fin de temporada ya era nada,/ durmiendo en brazos de la noche fría./ Copa real que al cielo desafía,/ iris listado de oro, azul y grana,/ será escarmiento de la vida humana:/ ¡cayó el trofeo al suelo antes de un día!/ A florecer las rosas madrugaron/ y para envejecerse florecieron:/ cuna y sepulcro en Ramos encontraron./ Tales los blancos y sus fortunas vieron:/ en un día nacieron y expiraron/ que pasados los siglos, horas fueron”. 

Els mancats d’inspiració poètica passem les llargues hores que ens separen del dissabte en quefers més prosaics i mundans. Per exemple, observant erupcions volcàniques mentre estudiem aquest menú d’un pressumpte “Restaurant Camp del Pep” que circula anònimament per la xarxa prometent-nos un àpat suculent en dos plats, postres i vins. De primer podem escollir entre Pebrots del PEDROn, CroKEITAs de marisc o MINIESTA de verdura. De segon només tenim dues opcions: XAVIolis a la Carbonara o Filet d’ALVEStruç amb salsa PIQUEnt. De postres, TiraMESSI o Fruits del BUSQUETS. Finalment, dues opcions a la bodega: VALDESpeñas i VILLArobles. Bon profit.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 26 de maig de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma