dijous, 26 de maig de 2011

No faig altra cosa que pensar en tu

En una decisió com a mínim extravagant, els senyors de la UEFA van traslladar la final de la Champions al dissabte al vespre. El 2009, el Barça encara va guanyar la final de Roma en un dimecres de record inesborrable, però el partit de l’any passat, la victòria de l’Inter contra el Bayern, ja es va celebrar en dissabte. La intenció de la UEFA és convertir la final en la gran referència futbolística de la temporada, amb un ascendent urbi et orbe semblant al que pugui tenir la final del Mundial (sempre en diumenge). No dic que no m’agradi la idea, però aquests dies m’està provocant una desorientació incòmoda. El meu record de les grans victòries europees del Barça va associat als dimecres, dies laborables que un passava amb l’ai al cor esperant l’hora del partit, i després una celebració que es prolongava fins dijous i més enllà, comptant samarretes blaugrana al carrer, amb aquell somriure col·lectiu de quan vas al metro i tots són del Barça, o donant la tabarra a algun madridista al bar de la cantonada...

Ara, a més, la final de la Champions és l’últim partit de la temporada, la cirereta del pastís. Només dos equips privilegiats. Ja no queda res més per jugar, tot s’ha acabat per bé o per mal, els perdedors ja estan de vacances, fitxant reforços o acomiadant directors generals. S’entén, doncs, que els dies d’espera fins al xiulet inicial es facin eterns. Per això em queixo: amb la final que no arribarà fins dissabte, no hi ha manera que passin les hores. No faig altra cosa que pensar en tu, final de Champions! Els dubtes i supersticions que abans es concentraven de dilluns a dimecres ara s’expandeixen durant dies i dies. En realitat, des que vam guanyar el títol de Lliga fa ja dues setmanes... Sembla que hagi passat una eternitat, ¿no?

M’imagino que pels entrenadors Guardiola i Ferguson aquesta pausa és una benedicció, però per a mi és una tortura malaia. Cada detall que ens van oferint els protagonistes, cada notícia, comentari o dada objectiva alimenta la meva incertesa. Podria parlar-los ara de la confiança que tinc en el futbol que desplega el Barça i de com em reconforta que, en el fons, Cristiano Ronaldo ja no jugui al Manchester United, però m’adono que encara no he començat a pensar en el partit en si. De moment estic pendent del volcà islandès: ¿acabarem jugant sota una pluja de cendres? Potser seria una imatge massa apocalíptica, però segur que algun locutor argentí diria que la natura ha decidit celebrar la bellesa del futbol llançant confeti a l’aire...

També em distrec repassant alguns aspectes en aparença banals. El meu pensament discorre així: «Mmmm…, juguem a Londres, en territori britànic, i en dissabte, carai, són condicions ideals per al Manchester… Sí, però a una hora massa tardana per a ells, acostumats a jugar a mitja tarda...». El meu cap no para. Dimarts, per exemple, em vaig empassar l’última roda de premsa de Ferguson i vaig donar mil voltes a les seves paraules. Un dubte em portava a un altre. «¿Ens interessa que el seu principal referent sigui la final de fa dos anys a Roma? Ells deuen haver après de l’experiència d’haver hagut de ballar al so del Barça, però és que el Barça també ha millorat en conjunt... Una cosa és segura: després de la tempesta dialèctica i d’excuses mourinhistes a semifinals, el marc per a la final sembla d’entrada civilitzat i respectuós».

Ja ho veuen. Com un jubilat que visita les obres per passar el matí, aquests dies passejo per l’extraradi del futbol i distrec els meus pensaments. L’altre dia, per exemple, pensava en el nou Wembley, en si és el millor estadi per a una final, i llavors vaig recordar l’estadi perfecte. És al Brasil, no cal dir-ho, en plena selva amazònica. En diuen el Gran Zero. La línia que divideix el centre del camp coincideix amb l’equador, de forma que una part del camp es troba a l’hemisferi nord i l’altra, al sud. Ho explica el periodista Alex Bellos al seu llibre Futebol. The Brazilian Way of Life. Abans de començar el partit, quan fa el sorteig de camps, l’àrbitre pregunta a un dels capitans: «¿Quin hemisferi prefereixes?».

En fi, ¿quin dia és avui? ¿Dijous? Bé, ja queda menys perquè Wembley es converteixi per unes hores en el centre del món.

Jordi Puntí, El Periódico, 26 de maig del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir