Pallussos a la basca

La desafortunada votació de la setmana passada a Madrid ha deixat unes quantes ferides polítiques. Les interiors són tan poc originals que no mereixen cap comentari. Només el mareig provocat per les giragonses retòriques amb què Quim Nadal justifica el vot negatiu del PSC que trenca la unitat catalana un dia en el qual fins i tot el PP hi vota a favor. Més interessant resulta la picabaralla entre convergents i penebistes després que els bascos tornessin a votar en contra dels interessos catalans. L'intent de galeusquitzar Espanya s'ha demostrat encara més absurd que els esforços per catalanitzar-la. Cadascuna d'aquestes tres cultures no castellanocèntriques de l'Estat té una realitat molt poc homologable, més enllà del presumpte enemic comú. Galícia viu amb tebior la seva realitat nacional i el nervi de la llengua gallega s'esllangueix davant la relació irresolta amb el portuguès. Euskadi manté un to nacional irreductible mentre transita el vertiginós camí de deixar la sang enrere, conscient que la llengua no pot ser un element innegociable. I Catalunya, hipnotitzada des de fa dècades per l'èpica basca, desenvolupa un model de país radicalment diferent. I mentre les paraules no castellanes brollen de les goles que els nacionalistes espanyols anomenen nacionalistes, el dring dels calés es fon en un renou constant de rierol que ja forma part del paisatge. I els lluços catalans esdevenen peixos d'aigua dolça i hi neden feliços.
Vázquez Montalbán va escriure allò tan definitori del “contra Franco vivíamos mejor”. La relació entre bascos i catalans es fonamenta en una aliança de característiques molt similars, amb l'única variant que un dels dos vivia contra Franco d'una manera explosiva, que encara cueja, i l'altre se'l mirava com una noieta impressionada pel seu heroi. Les gairebé quatre dècades de postfranquisme han inclòs alguns desencontres notables entre catalans i bascos. Els més bèsties són els relacionats amb el terrorisme, és clar: la caserna de Vic, l’atemptat d’Hipercor, l'assassinat d'Ernest Lluch i tota la resta de salvatjades etarres en terres catalanes. Sempre, però, hi ha hagut prou serenor i distància per no confondre els salvatges amb el poble basc, a diferència del que ha passat en altres indrets. Només cal comparar els mis-satges que han emès durant tots aquests anys les associacions de víctimes del terrorisme per adonar-se de l'abisme que separava el to (i les conclusions) de l'espanyola i la catalana. D'altres desencontres han estat més trivials, però potser per això més generalitzables. Les lesions de Schuster i Maradona per sengles entrades del destraler Goikoetxea van tensar les relacions entre Barça i Athletic fins a extrems inaudits, dignes del Madrid de De Felipe (botxí de Bustillo), per no parlar de l'actualitat. Aquells desencontres ens van agafar desentrenats, i les relacions es van refer apel·lant als llaços històrics. La qüestió és que els polítics catalans han mirat sempre cap a Euskadi amb simpatia, però majoritàriament hi han trobat clatells, perquè els polítics bascos miren cap a una altra banda. En general, no els interessa gaire la Mediterrània, tal com han tornat a demostrar la setmana passada. Aquesta vegada els companys de tantes batalles “minoritàries” han gosat expressar el seu descontentament i la reacció basca ha estat fulminant. D'això se'n diu desamor aquí i a la Xina popular, i qui no sigui capaç d'entendre-ho en patirà les conseqüències. Això sí, els bascos ens tracten d'una manera molt similar a com els catalans tractem els valencians i balears que se senten catalanistes. És a dir, malament.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 16 de maig de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma