Quan es fa fosc, sona el telèfon

Molts dies al vespre, quan es fa fosc, rebo una trucada d’un desconegut. Telefona des d’algun destí llunyà, a l’Amèrica del Sud, i parla amb molta energia. Encara que cada cop és una persona diferent, el desconegut sol ser ben educat. Quan despenjo, la veu pregunta pel «señor Jordi Puntí», així, en castellà. Si li dic que sí, que sóc jo, llavors em diu el seu nom i cognom –que sonen com de protagonista de telenovel·la veneçolana– i tot seguit em proposa alguna oferta que no podré rebutjar. Segur que tothom les coneix: són les increïbles tarifes de Jazztel, d’Orange, de Movistar, de Yapuntocom.

La majoria de gent, quan rep aquesta mena de trucades, les despatxa de mala manera, amb quatre crits. Jo no. Jo, tot i que no tinc cap intenció de canviar de companyia, prefereixo seguir-los el joc. Així, penso, dono sentit a la vida laboral d’aquest ésser. Ja fa uns quants mesos que atenc aquestes trucades no volgudes. Només de veure que a la pantalla del telèfon hi posa «número desconegut», m’afanyo a respondre.

Es pot dir que per telèfon he fet tots els papers de l’auca. A vegades responc com si fos un ignorant que s’ho fa repetir tot cinc cops. A vegades capgiro la situació, busco conversa i el desconegut m’explica quin temps fa a Tegucigalpa, a Medellín, a Lima. A vegades ric tota l’estona, com un simpàtic que es fa pesat, i a vegades em queixo com un ploramiques. He de dir que el desconegut mai no perd els nervis i, incansable, prova de collocar-me l’oferta de telefonia.

Ara fa uns dies, em vaig atipar d’aquesta comèdia. Tots tenim un límit. El desconegut va trucar a mitjanit per oferir-me no sé què de Jazztel. Jo li vaig demanar que no truqués mai més. «¿Qué hora es allí?», va preguntar, i va reconèixer que potser era una mica tard. Però no em van fer cas i l’endemà un altre de la seva caterva hi va tornar. Cansat, vaig contactar amb la companyia perquè esborrin el meu número de la guia. Jo també volia ser un desconegut. Després d’un laberint d’opcions i preguntes, un home amb la mateixa veu enèrgica que els altres –un aliat d’ells, segurament– em va informar que no era tan fàcil. Em costaria sis euros d’entrada i després un euro i mig cada mes. Vaig penjar sense saber què fer. Ara no sé si pagar perquè les meves dades no siguin públiques i em deixin en pau o esperar la trucada del desconegut d’aquesta nit i donar-li conversa: preguntar-li quants anys té, si també li fa ràbia Mourinho i si sap què vol dir l’adjectiu kafkià.
 
Jordi Puntí, El Periódico, 9 de maig del 2011. 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma