Contador d'himnes

El diumenge, Alberto Contador no es va immutar gota a Milà mentre sonava l'himne espanyol. Acabava de guanyar amb brillantor estel·lar el seu segon Giro. El locutor italià es feia farts de dir el seu cognom amb aquella pronúncia tan italiana que afegeix una neutra als mots amb erra final (Contadoraaa) i va demanar silenci per escoltar l'inno nazionale spagnolo. El de Pinto va deixar el trofeu a terra i es va descobrir, com pertoca. Amb la gorra al cor es disposà a invertir dos minuts en l'audició serena de l'himne de la seva nació. Van sonar els primers compassos de la “Marcha Real” i, de seguida, una veu de tenor digna de Gayarre va enfilar-ne la lletra que don José María Pemán va compondre durant la dictadura de Primo de Rivera: “Viva España/ alzad los brazos hijos/ del pueblo español...” tal com ahir assenyalava el gran Xavier G. Luque a les pàgines d'esports. Contador devia comptar ovelles, perquè no va fer ni el gest de sorpresa que li vam mig endevinar l'any 2009 als Camps Elisis parisencs quan, després de guanyar el Tour, l'organització li va dedicar l'himne danès. Aquest diumenge res no va pertorbar la seva faç. Com a mínim la música li sonava. Potser fins i tot va pensar que per fi descobriria què coi cantussejava Fernando Hierro als partits de la selecció espanyola quan el madridista n'exercia de capità i taral·lejava sempre l'himne. La qüestió és que la lletra de Pemán va sonar completa a Milà, tot i que amb alguna variació respecte a la lletra original que Luque reproduïa (res del digne “alzad la frente”, sinó un “alzad los brazos” més mussolinià). Contador, això sí, va romandre amb els braços enganxats al cos mentre completava l'audició de l'himne franquista: “...que vuelve a resurgir./ Gloria a la patria/ que supo seguir/ sobre el azul del mar/ y el caminar del sol (bis). Triunfa España/ los yunques y las ruedas/ cantan al compás/ del himno de la fe (bis). Juntos con ellos cantemos de pie/ la vida nueva y fuerte/ de trabajo y paz (bis). Viva España/ alzad los brazos hijos/ del pueblo español/ que vuelve a resurgir (bis). Gloria a la patria/ que supo seguir/ sobre el azul del mar/ y el caminar del sol (bis)”. Dos minuts. Després el locutor de les neutres va cridar Alberto Contadoraaa il dominatore del Giro d'Italia i la cerimònia de coronació va continuar. Ahir molts mitjans divulgaven una llista de les cagades himnogràfiques que han sofert esportistes espanyols, entre les quals destacava l'himne republicà de Riego a la final de la Copa Davis celebrada a Austràlia el 2003 i, sobretot, l'afer del Mundial de waterpolo celebrat a Fukuoka (Japó) el 2001. Un error tècnic a la megafonia va fer que l'organització demanés els waterpolistes espanyols que cantessin l'himne mentre els hissaven la bandera. Cap d'ells no devia conèixer la lletra de Pemán, de manera que van taral·lejar una lletra inventada. Com que molts d'aquells waterpolistes eren catalans, podrien haver cantat inconscientment alguna de les populars variants satíriques antifranquistes que Joan Crexell va recollir en 1980 al seu llibre La fi del cagaelàstics: “Arriba Espanya/ el Franco amb una canya/ i si la canya cau/ Espanya adéu-siau”; o bé “Franco, Franco/ que tiene el culo blanco/ porque su mujer/ lo lava con Arieeel”, amb finals cromàtics alternatius: a) “se fue a París/ y se le puso gris”; b) “y su esposa/ que tiene el culo rosa”; c) “y sus criados/ que los tienen morados”. O encara la variant amb rima asonant Franco-garbanzo: “Franco, Franco/ cabeza de garbanzo/ y culo de melón/ lo vuelvo a repetir...” La pregunta és: Què sonarà a París quan aquest juliol Contador torni a guanyar el Tour?

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 31 de maig de 2011 

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma