dijous, 16 de juny de 2011

Després de la pluja

La pluja és molt més que una “precipitació de gotes d'aigua, provinent de la condensació del vapor d'aigua de l'atmosfera”. És un fet extraordinari que forma part de les nostres vides ordinàries d'una manera directament proporcional a la pluviometria del lloc on vivim. Hi ha gent que s'encaparra cada cop que es posa a ploure, d'altres que no porten mai paraigua perquè no suporten haver de traginar-lo i encara d'altres que ballen sota la pluja, de pura felicitat. Recordo haver visitat una muntanya a Hawaii que ostenta el rècord mundial de pluviometria mitjana. Ho explicaven amb orgull però em van fer pensar en aquell company de primària, Rossellò diria que es deia, que quan queien quatre gotes no venia mai a classe. La pluja és l'excusa ideal perquè els esperits dèbils deixin de fer alguna cosa. Sobretot si calia fer-la a l'aire lliure, és clar. Quants concerts, balls, barbacoes, xeflis, excursions o assemblees d'acampats no s'hauran suspès per culpa de la pluja? Abans d'ahir, diumenge, els amants del motor se'n van fer tips, de veure ploure. De bon matí, al circuit britànic de Silverstone les curses del Mundial de motociclisme semblaven regates. L'aigua queia a raig i feia naufragar les llanxes ràpides de Marc Màrquez, Pol Espargaró o Maverick Viñales. Era un avís. El veritable diluvi vindria a mitja tarda, a l'altra banda de l'Atlàntic, durant el Gran Premi de Fórmula I del Canadà. Ja deuen haver llegit els diversos avatars automobilístics de la cursa a les cròniques que se'n van publicar ahir. Victòria de Button, Vettel segon, accident d'Alonso i Alguersuari fent punts per primera vegada. Tot això està molt bé, però la majoria de cronistes liquida amb una simple frase la part més vistosa de la cursa: la interrupció de dues hores a causa d'un aiguat de por que va inundar el circuit Gilles Villeneuve de Montreal. Doncs bé, la circumstància històrica és que aquest aiguat que ocupa una línia a les cròniques va ser retransmès massivament arreu del món. Dues hores llargues de xàfec intens, d'una bellesa inqüestionable, que va mantenir els directius de totes les cadenes del món al caire de l'atac de nervis durant minuts i minuts. Cada canal va prendre les seves decisions, però en general van mantenir un senyal pel qual paguen un dineral a l'espera de la decisió de reprendre o anul·lar la cursa, amb els seus experts de motor garlant sota la pluja. 
 
Va ser un gran moment televisiu. La retransmissió d'un fenomen natural tan quotidià com un xàfec. No es retransmeten els efectes de fenomens letals com huracans, ciclons, tsunamis, erupcions volcàniques o terratrèmols? Doncs ja tocava veure un aiguat en prime time. De vegades sembla que la televisió només és capaç d’innovar per casualitat. A casa vam quedar fascinats per les imatges pluvials. Vaig recordar aquella festa d'aniversari de l'editorial Anagrama que es va celebrar a la Ciutadella sota d'un tran tendal martellejat per la pluja. Em consta que aquella nit les ànimes i els cossos es van sentir més a prop. Quan vaig començar a publicar a finals dels vuitanta el meu editor Miquel Alzueta sostenia que ell no anava mai al teatre perquè no li agradaven les històries que passen en llocs on no hi plou ni hi pot ploure. Potser per desmentir-lo, a primers dels noranta Sergi Belbel va estrenar Després de la pluja, una obra de neguitejats oficinistes que fumen en la qual no hi faltava una precipitació en tota la regla. Des d'aleshores he vist ploure sota cobert diverses vegades. Només els cal anar al CosmoCaixa i visitar el bosc submergit. No s'equivoquin: mai no és tard si vol ploure. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 14 de juny de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir