dilluns, 13 de juny de 2011

Detectius catalans

Els narradors catalans dels anys setanta es van esforçar a conrear tots els gèneres nar-ratius d'una manera programàtica. De fet, els que formaven part del col·lectiu Ofèlia Dracs en van fer un objectiu. Dels seus afanys potser el que va portar més cua va ser el de la novel·la negra. Atesa la popularitat del gènere detectivesc, molts narradors s'hi van aplicar i durant els anys vuitanta el barri català dels personatges de ficció es va poblar de detectius nostrats més o menys originals. El Lluís Arquer de Jaume Fuster, anostrament del Lew Archer de Ross Macdonald, va protagonitzar unes claus de vidre que van arribar a tenir vida televisiva encarnades per l'actor Damià Barbany. Però també van aparèixer detectius creats amb desinències mallorquines, com la Lònia Guiu de Maria Antònia Oliver o el Celso Mosqueiro d'Antoni Serra. O valencianes, com el popularíssim comissari Butxana de Ferran Torrent, que de tant en tant encara treu el cap en alguna de les seves últimes novel·les. En registre juvenil, Joaquim Carbó es va empescar el Felip Marlot (no cal dir que inspirat en Philip Marlowe) i la parella Andreu Martín i Jaume Ribera van parir el llegidíssim Flanagan. Després de la tempesta va venir la calma, com sol passar en les modes lectores, i durant els noranta el gènere detectivesc va anar plegant veles (i col·leccions) fins arribar a un dels dos extrems en la trajectòria del pèndol. És difícil assegurar que ara mateix som just a l'altre, però és evident que aquests últims anys de larssonisme exacerbat han repercutit en la salut editorial del gènere. La nova embranzida de la novel·la negra ha enxampat els pares d'aquells detectius mig retirats, dedicats a d'altres projectes literaris o prematurament desapareguts, com  l'enyorat Jaume Fuster. Andreu Martin és l'indiscutible continuador de la tradició novel·lística negrecriminal catalana, fins al punt que quan Carme Riera recentment ha fet una incursió en el gènere (Natura quasi morta) s'ha acollit al seu consell i padrinatge. També hi ha autors consolidats com Teresa Solana o Marc Pastor i uns quants debuts prometedors. 
 
Prefereixo mil vegades una bona novel·la negra que no pas una d'aquestes novel·les històriques que omplen el passat de misteris i conspiracions. I hi ha dos detectius catalans als quals procuro no deixar de petja: el Max Riera de Xavier Moret i el Miquel Camiller, àlies Camil, de Pau Vidal. Del segon, una mena de detectiu filòleg, ja n'espero el segon lliurament anunciat per aquesta tardor, després d’ Aigua bruta. Del primer, el hippy de la plaça Reial, acaba de sortir-ne l'última: Tramuntana (Empúries). Moret s'endú el seu Max Riera a l'Empordà i el sotmet a la pressió de l'encàrrec editorial. Li encarreguen una novel·la negra justament, perquè “de tant en tant, es posa de moda i tothom en duu una sota el braç; fins i tot els intel·lectuals més conspicus escriuen articles reivindicant-les”. En plenes vacances d'hamaca i porro, el Max topa amb un incendi, una prostituta romanesa morta, una rossa que el contracta com a investigador i uns quants negocis tèrbols de la burgesia local, de manera que en comptes d'escriure la novel·la, la protagonitza. Moret, que ja havia practicat el relat metaeditorial a L'impostor sentimental, se situa entre aquells autors mediterranis (Camilleri, Vázquez Montalbán, Markaris) que tracten l'argument com un vehicle per transitar una atmosfera. Totes les carreteres lliguen, però compta més el paisatge que travessen. Un paisatge moral, el del bellíssim Empordà, que trobem molt ben descrit des del Doscavalls atrotinat de Max Riera. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 13 de juny de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir