Dylan, Dylan, Dylan

Dylan. Dimarts passat, Bob Dylan va fer setanta anys: una notícia no dolenta en una setmana postelectoral no del tot alegre. Quan Dylan va entrar en escena, jo i els amics d'aleshores érem nens i les seves cançons no ens deien res de res –les dels Monkees, sí–, i ni ens en vam assabentar, del concert mític al Royal Albert Hall de Londres, el 1966 (en què el públic el va qualificar de traïdor quan va canviar la guitarra acústica per una d'elèctrica). En arribar nosaltres a l'adolescència –al bell mig de l'eclosió punk–, Dylan, que s'havia tornat religiós en aquella època rigorosament iconoclasta, ens semblava del tot desfasat i, a més a més, la seva veu, gemegaire i desafinada, ens treia de polleguera.

Dylan. Ara bé, quan ja tenia uns quaranta anys, la sort va voler que Joan Reig me'n recomanés un àlbum bootleg (The Rolling Thunder Revue); hi vaig descobrir unes lletres amarades de sentits elegantment contradictoris i una sinceritat per part de qui les cantava que excitava per si sola. És a dir, els dos elements clau que són presents, en major o menor grau, en totes les seves cançons, des de la primera balada, La mort d'Emmett Till (1962) fins als grunys cínics de Together Through Life (2010).

Dylan. Que la gent que encara no pot suportar Dylan –com no el podia suportar jo durant tant de temps– em perdoni per recomanar-li tres cançons, tres, que potser podrien fer-li canviar de parer. Subterreanean Homesick Blues (1965) –”no cal un home del temps per saber cap on bufa el vent, no seguiu els líders, compte amb els parquímetres”– combina la intensitat del rap amb una lletra que remarca la impossibilitat de qualsevol protesta. Where Are You Tonight (1978) –“vaig mossegar l'arrel de la fruita prohibida i el suc em va córrer cames avall”– és una cançó d'enyorança amorosa cantada amb una desesperació gens fingida que recorre a un reguitzell d'imatges contraposades. I per acabar, Highlands (1997) –“tinc la sensació que estic a la deriva, anant d'escena en escena, què dimonis vol dir tot plegat?”–, una cançó llarguíssima plena d'escenes quotidianes vista des de la perspectiva d'un quasivell; una cançó que continua i continua com si no hagués de tenir mai cap punt final. No deu ser casualitat que l'última gira de Dylan es digui The Never Ending Tour. S'acabarà, és clar, quan s'acabi ell.

Matthew Tree, Avui, 29/05/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma