diumenge, 26 de juny de 2011

Escenes en escena

David Bisbal es va posar a plorar a Múrcia durant un concert benèfic pels afectats del terratrèmol de Llorca i el públic el va aplaudir amb fervor. El cantant dels rínxols d'or va haver d'interrompre una cançó, però les seves  llàgrimes no eren per les víctimes del desastre sísmic, com podríem haver pensat els que no seguim la premsa del cor, sinó per la seva recent separació d'Elena Tablada, parella i mare d’un pobre bebè amb nom de pronom (Ella). Gairebé a la mateixa hora, Amy Winehouse interrompia diverses cançons del seu concert a Belgrad perquè portava una bufa que hauria rebentat tots els alcoholímetres. La Winehouse perdia el fil del teleprompter, caminava amb estabilitat dubtosa i veia l'escenari molt més ample del que era. Cada cop que desapareixia d'escena el públic serbi també s'enfervoria, però era un fervor diferent, no pas centrat en la misericòrdia sinó en una misèria que els italians qualificarien de porca. La proliferació de càmeres ens ha permès veure imatges de totes dues escenes als mitjans digitals. Són dues situacions angunioses, però la seva consideració social és oposada. A Múrcia aplaudeixen i se'n compadeixen. A Belgrad xiulen i es compadeixen d'haver pagat quaranta euros per un espectacle tan lamentable.
Tots hem vist alguna escena en escena. Errors causats per l'emoció o l'embriaguesa. Els primers arrenquen sentides ovacions, com la que el Camp Nou va oferir a la guitarrista Laura Americh en aquell mític concert de Lluís Llach en què va errar el punteig de “Laura”. Els segons provoquen una barreja de vergonya aliena i indignació. Els que hem adorat Adrià Puntí ens hi hem trobat més d'una vegada i de dues. El cas d'Amy Winehouse, ara, es magnifica perquè tothom en pot veure imatges captades pel públic. La percepció social depén del gremi de l'afectat. Dalt d'un escenari les coses prenen una altra dimensió que, per exemple, en un plató. Encara recordo quan la periodista Anna Lafau va haver de donar, per sorpresa, la notícia de la mort de l'escriptor Valerià Pujol en un noticiari nocturn. L'escriptor havia estat professor de la periodista i ella es va desmuntar en llegir el teleprompter. La recepció del seu error professional va despertar un cert debat que contrastava amb la unanimitat amb què tothom havia tractat Laura Aymerich. Recordo un argument inquietant que venia a sostenir que un periodista havia de ser com un metge o un policia, impertorbables davant del dolor mentre exercien l'ofici. En canvi l'escriptor Fernando Arrabal va protagonitzar un pet memorable al plató d'una tertúlia nocturna que conduïa Sánchez Dragó i la seva anada d'olla va ser celebrada com una excentricitat de l'artista. L'endemà Arrabal va difondre una nota de disculpa que era tot un poema. Deia que prenia una medicació i que la barreja amb uns glopets d'alcohol l'havia indisposat. Té lògica que a un escriptor se'l jutgi d'una manera diferent que a una intèrpret, perquè en l'un compta el text escrit, que és el resultat d'una actuació prèvia, mentre que un cantant només n'exerceix quan canta. En qüestions d'alcoholímetre, el cantant  seria el conductor que ha de bufar i l'escriptor un mer copilot.

Però les llàgrimes són tota una altra cosa. La majoria de ploraners públics no són, últimament, cantants sinó esportistes que es retiren o canvien d'equip. Preparem-nos, en les properes setmanes, per a uns quants comiats sonats. Potser l'única possibilitat perquè no plorin com en Bisbal és que prenguin exemple d'Amy Winehouse i surtin mamats a escena. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous 23 de juny de 2011

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir