dilluns, 27 de juny de 2011

Espais privats, espais públics

Si no hi ha hagut sorpreses d’última hora, aquesta nit els indignats deuen haver desmuntat el campament de la plaça de Catalunya. Com acostuma a passar quan una acampada arriba al final, juntament amb les tendes s’empaqueten també una colla de vivències i emocions: aquella pedra que quan dormies se’t clavava a l’os de la cua, el tuf de coliflor bullida de la tenda vegetariana o el company que roncava i amb els roncs tarallejava una cançó de Maná... Però també les converses de matinada per arreglar el món, les rialles en el moment de triar un lema contra Felip Puig, un tatuatge commemoratiu o, per què no, la descoberta de l’alvocat com a gran aliat de les amanides.

A partir d’avui, quan l’atzar ens obligui a passar per la plaça de Catalunya, serà estrany retrobar-hi els coloms nafrats i els turistes que els atipen de veces, els venedors de globus, els immigrants illegals i els sense sostre que dormen en un banc de pedra. Serà estrany tot i saber que, des de fa anys, ells són els únics que sovintegen la plaça. Al llarg de les últimes setmanes, amb l’acampada, es va obrir un debat sobre els límits de l’espai públic i l’espai privat. Una de les crítiques que rebien els indignats és que s’havien apropiat una plaça i l’havien convertit en un territori particular, tot i que ells el reivindicaven com a àgora per al diàleg. La confusió entre espai públic i privat és una cosa molt actual, sobretot a les grans ciutats, on els pisos són cada cop més petits i els parcs esdevenen espais de pas controlat.

En el fons, els que governen prefereixen les places buides perquè no són tan molestes. Que cadascú s’estigui a casa seva, simbolitzant la idea del benestar. El problema d’aquesta exaltació de l’espai privat és que hi ha gent que confon els límits. Tots coneixem aquell paio que entra en un bar, demana un cubata i deixa anar quatre cretinades en veu alta, com si fos al menjador de casa i nosaltres fóssim el cunyat esporuguit. O aquella caixera de supermercat que, mentre va cobrant, ens ignora i parla amb l’altra caixera de la separació amorosa de David Bisbal. En aquesta línia, les eleccions municipals ens han deixat uns quants alcaldes, com el de Mollet, que sembla que confonguin el seu càrrec públic amb una empresa particular. De sobte se senten els amos, diuen faré això i faré això altre (en singular). Són tan imprescindibles que la primera decisió que prenen, és clar, és apujar-se el sou.

Jordi Puntí, El Periódico, 27 de juny del 2011.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Entradas populares

Compartir