Humor bonista

Dimecres, en un acte al Teatre Lliure, Tortell Poltrona feia una aferrissada defensa de l’humor per enfrontar-se a les vicissituds de la vida. Deia que un dia sense riure és un dia perdut i apel·lava al nen que tots portem dins. Naturalment, en Tortell parlava amb el nas vermell de pallasso posat, però jo ho faria extensiu a tots els altres nassos. A la vida tots som l’home dels nassos i, per tant, tots podem traginar la motxilla de l’humor. Després, Claret Papiol sortia amb una pissarra disfressat de catedràtic i analitzava a fons una presumpta fórmula matemàtica que explica el riure. Tothom reia. Igual com tres dies enrere, quan Paco Mir, Carles Sans i Joan Gràcia van acomiadar al Poliorama la tercera temporada de “Garrick”, l’últim espectacle de Tricicle que pivota sobre les virtuts terapèutiques de l’humor. I que fa pixar de riure. L’endemà dijous, en un programa tan seriós com “Banda ampla” debatien sobre els límits de l’humor. Manel Lucas i Toni Soler, pares de productes televisius tan innovadors i reeixits com “Polònia” o “Crackòvia”, deixaven clar que (gairebé) tot pot ser objecte d’un tractament humorístic. Els límits que justifiquen el gairebé són difusos i no depenen tant del què com del com. I del qui. La vis còmica és un do. En canvi, la construcció d’un gag és un gènere narratiu que millora amb l’esforç dels guionistes. L’humor és, per tant, una arma carregada de futur, però també és molt fràgil. Tots experimentem sobtats canvis d’humor. I tots, també, hem experimentat el desassossec terrible que causa un acudit fallit. L’humorista experimenta d’una manera molt clara l’èxit o el fracàs de la seva proposta. Si la gent riu, se’n surt. Si la gent no riu malgrat els seus desesperats intents d’aconseguir-ho, el seu fracàs és devastador. No hi ha, doncs, humor intel·ligent ni humor ximple. Ni humor català, anglès o italià. Ni humor groc o humor verd o humor negre. Només hi ha bon humor i mal humor, o humor bo i humor dolent que utilitza tècniques diverses, apel·la a referents diversos i s’expressa en llengües diverses. Quan se’n surt, provoca l’erecció neuronal que precedeix el riure. Quan no se’n surt, provoca desafecció.
Estant en plena síndrome Bergson (lectors joves, busqueu-lo al Google: Bergson, Henri-Louis) topo amb un seguit de videos humorístics que no m’acaben de fer riure i, potser per això, em fan pensar en la presumpta utilitat de l’humor. Són videos institucionals amb ganes de no semblar-ho, la qual cosa encara els fa més terriblement institucionals. Videos enrotllats que formen part d’una campanya viral amb un contingut social que aplaudeixo sense cap reserva: desmuntar els tòpics que circulen sobre la immigració. En diuen Xarxa BCN i Antirumors. Cada fitxer del YouTube conté aquesta inscripció: “Ciència, rumors i cintes de vídeo desmunta en clau d'humor els principals tòpics i rumors sobre diversitat cultural”. Hi apareixen dos actors mutants (els doctors Joan Anti i Jordi Rumors, ai, ai) que estrafan un aspecte que un avi associaria a Jerry Lewis i el seu net al Flipy. Després de mirar a càmera amb unes ulleres comprades a El Rincón del Bromista, reprodueixen una esceneta guionitzada per desembocar en una dada que ens permeti dir, per exemple: “noooo, ho veus com els immigrants no tenen avantatges a l’hora d’obrir més hores el seu negoci!”. És un humor previsible, al servei d’una idea noble, ben pensada i benpensant. Humor bonista, no pas bon humor. Ni tenen vis còmica ni els aguantaria un bis. Busquin-los a la xarxa. Potser sóc jo que tinc el dia girat. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dilluns, 20 de juny de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma