Ignorància selectiva

En general, la ignorància em sembla indefensable des de gairebé tots els punts de vista. Fa dècades, però, em van explicar un episodi que me la va fer mirar amb uns altres ulls. El protagonitzava en Lluís Comes i Arderiu, un excel·lent traductor vallesà de llibres i pel·lícules a qui tothom coneix (encara ara) com el Sagal. En aquella època el Sagal s'havia passat un any vivint com un hippy dalt d'una muntanyeta: la Mola. De dia treballava al bar que apaivaga la set i la fam dels intrèpids excursionistes i de nit traduïa amb una Olivetti Lettera, un munt de diccionaris i llum d'espelma, perquè dalt de la Mola no tenien electricitat. Així havia traduït al català una de les novel·les més llegides dels vuitanta: Wilt, de Tom Sharpe. Després la vida l'havia tornat a la plana i l'aparició de TV3 li havia obert un futur professional com a traductor audiovisual que mai no ha abandonat, tot i que també és el traductor d'autors literaris com Wilkie Collins o David Leavitt. Una nit el Sagal va anar de convidat a un sopar amb professionals de la tele. L'estrella invitada era la Margarida Minguillon, l'actriu que en aquells moments arrasava amb el seu paper de Rosa a la sèrie Poble Nou, al costat de l'enyorat Miquel Cors en el paper d'Antònio (en català malformat i malinformat Antoniu). En aquell sopar, l'únic dels comensals que no sabia que la Margarida era l'actriu més popular del moment era el Sagal. Tots els altres la tractaven amb un respecte reverencial. En canvi ell li va tirar la canya sense manies  i van congeniar. Quan alguns convidats el van felicitar, admirats pel seu atreviment davant d'un personatge tan popular, el Sagal va confessar que no sabia qui era aquella noia tan simpàtica amb qui havia flirtejat.
 
En la societat actual la informació manté una relació directa amb dos mots parònims: l'accés i l'excés. Tenim la capacitat d'accedir a un munt d'informació inimaginable, fins al punt que sovint ens ultrapassa per excés i ens impedeix comprendre res. És un empatx que ens empobreix des de l'opulència, tot transformant-nos en bulímics abúlics. Però aquest excés d'informació també ens impedeix mantenir-nos al marge de moltes coses que no ens interessen, tot transformant el desig d'ignorància selectiva en un acte heroic. I fallit. Dos exemples recents bastaran per capir l'abast d'aquesta ignorància tan heroica com impossible. El Cristian és un professional de la imatge especialitzat en el maneig d'una càmera situada al capdamunt d'un pal, coneguda en el mitjà com a pole. Treballa, entre d'altres, per a l'equip d'exteriors del programa de TV3 Divendres que condueix l'Espartac Peran. El Cristian està casat amb una periodista de Barça TV que respon amb escreix a l'ideari blaugrana del canal. És un company molt apreciat per tothom, però... és del Madrid. I molt merengue. Dilluns passat, a La Bisbal d'Empordà, em confessava que durant la final de la Champions va muntar-s'ho per no veure-la. Va anar a cobrir el Primavera Sound, es va tapar els ulls i des de llavors que intenta esquivar l'allau d'imatges i informacions que ha generat la brillant victòria del Barça a la final. Entenc que no hi estigui interessat (tu t'ho perds, Cristian), però em resulta impossible creure que ho hagi aconseguit sense taps a les orelles, antifaç i somnífers. A l'altra banda del mirall, a mi em passa el mateix amb l'accident d'Ortega Cano. Més enllà dels detalls luctuosos, l'allau d'informació sobre aquest torero em resulta inesquivable. Mai no m'hauria imaginat que, en nom del coneixement, arribaria a desitjar una certa quota d'ignorància selectiva. 

Màrius Serra. Dilluns, 6 de juny de 2011. La Vanguardia

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma