Jo, les meves coses i amb mi

Fa uns dies es va anunciar que Dick Cheney, que va ser vicepresident dels EUA amb George W. Bush, publicarà al setembre les seves memòries. Cheney, aquell senyor amb una mirada més freda i calculadora que la de J.R., va ser el cervell a l’ombra de la «guerra contra el terror» a l’Iraq i serà l’últim de la quadrilla a airejar els seus records. El llibre es dirà En el meu temps. Abans, el mateix Bush va publicar Punts decisius, encara que en el fons ell no prengués cap decisió; Donald Rumsfeld va repassar els seus anys com a Secretari de Defensa a Conegut i desconegut, i Condoleezza Rice va voler rentar la seva imatge amb La meva família normal, extraordinària i jo. A part de la mandra intrínseca que provoquen aquests llibres —la prova és que cap editor no s’ha aventurat a traduir-los al català, hi ha un altre element lamentable que els uneix: el seu títol avorridíssim.

Els manuals literaris solen aconsellar a qui vulgui escriure unes memòries que sigui crític amb ell mateix i indulgent amb els altres, però la primera lliçó hauria de ser que abans que res trobi un bon títol. En una autobiografia el títol funciona com una mena d’epitafi de l’autor, però predominen les frases buides, tòpiques i sense ganxo. Les memòries polítiques són un terreny adobat per als títols soporífers –¿Tony Blair, per exemple? Un viatge: la meva vida política– , potser perquè la matèria primera amb què treballen sovint és evanescent com el fum. Els actors, esportistes i músics tenen més recursos. De vegades n’hi ha prou amb un joc de paraules amb la seva pel·lícula més famosa o un toc d’humor. Michael J. Fox, actor baixet i cèlebre per la seva lluita contra el Parkinson, va escriure Sempre mirant cap amunt. José Mourinho es va decidir per Made in Portugal, que tampoc no mata. Algunes personalitats són tan imparables que qualsevol títol els sembla poc i n’acabemn triant de grandiloqüents. És el cas de Keith Richards , que va escriure Vida, com si fos un cèsar. O l’entrenador Helenio Herrera, que es va decidir per un títol curt i fàcil de recordar: Yo.

Tot amb tot, abans de triar un títol insípid per a unes memòries, sempre queda el recurs de dir-ne A la meva manera. O, si volen semblar més viatjats, My way. Funciona. La prova és que una recerca a Google demostra que l’han adoptat autors tan diversos com un cardiòleg, un golfista, un sabater, una cuinera, un ambaixador i Cliff Richard . (No, Frank Sinatra, no. No li va caldre.)
 
Jordi Puntí, El Periódico, 4 de juny del 2011. 

Comentaris

  1. A mi m'encanta el títol de les memòries de Marx (Groucho): "Groucho i jo". Senzill i divertit, com si fossin dues persones diferents; i no està malament si tenim en compte que segur que la meitat de les coses que hi explica són inventades!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma