Les vaques volen

Fins fa uns anys, l'adjectiu boja solia aplicar-se més al substantiu cabra que no pas a vaca. Tot va canviar quan la crisi del clembuterol va associar les vaques a la bogeria i ens va empènyer al consum de tota mena de carns alternativa. Recordo amb nostàlgia carnívora aquelles cartes farcides de plats fets amb carn de cangur, estruç, poltre, ós... Tot aquell sidral carnal es va acabar. Els immigrants iberoamericans són un nínxol prou important de mercat perquè les nostres places tornin a tenir parades de menuts i la bogeria ha refet lligams per retornar al patrimoni caprí. La vedella mostra, doncs, la seva tendresa habitual, llevat de casos especials com el del ciclista Contador, a qui una enigmàtica mitjana de vedella té encara sota sospita. Les vaques, doncs, remuguen dòcilment per les pastures obsequiant-nos amb les seves mirades bovines a l'espera que els buidem les mamelles o els clavem queixalada. En general són unes bèsties que cauen bé fins i tot entre els vegetarians. Però de vegades cauen de molt amunt. És el cas de la notícia, aparentment increïble, que va suscitar en la prodigiosa ment del director argentí Sebastián Borensztein la seva última pel·lícula, la recomanable Un cuento chino. Uns lladres de vaques se n'enduen un parell en una avioneta i se'ls obre la porta del darrere. La vaca cau i destrossa una barca pesquera. Borensztein, que al final de la pel·lícula mostra un noticiari rus que es fa ressò de l'increïble accident, força l'anècdota per recrear tot un món de ficció interessantíssim que ens trasllada a Buenos Aires. Allà, un esquerp ferreter (Ricardo Darín) acaba acollint un depistat immigrant xinès (Huang Sheng Huang) que no parla ni un borrall d'espanyol i que, seons la lògica impecable del guió, ha estat víctima de la vaca voladora. La història va molt més enllà de l'anècdota i pren una volada tràgica notable, però la tragèdia del ferreter esquerp es veu contrapuntada còmicament per la seva obsessió malaltissa per retallar notícies absurdes dels diaris, com ara la de la vaca voladora xinesa. És una col·lecció que el periodista català Toni Dalmau exerceix diàriament des de fa dècades a les diverses versions del seu Absurd Diari (ara en web i blog). El 9 de setembre de 2003, per exemple, Dalmau recollia un altre incident aeroboví a Devon. Derrick i Patricia Cogan estaven aparcats amb la seva caravana a la pedrera abandonada de Berrynbarbor i els va caure al damunt una vaca. La bèstia va relliscar pel penyasegat, va volar uns deu metres d'altura i va impactar. 

L'asseguradora en va haver de fer un informe detallat per explicar-ho.
M'agradaria llegir la lletra menuda de la pòlissa d'assegurança de la vaca Bruna, procedent de l'Alt Urgell. El dissenyador Gerard Moliné la va portar la setmana passada a la galeria Art & Design del carrer Almogàvers de Barcelona per inaugurar la seva exposició Naturalment. Thinking Nature. La Bruna no es va limitar a fer de vaca-objecte, a l'estil de la Cow Parade, sinó que Moliné li va posar a l'abast uns quants blocs de sal perquè els llepés fins convertir-los en peces artístiques. L'exposició es pot veure fins al 16 de juliol i suscita unes quantes preguntes sobre els límits de l'art. Moliné, que també exposa testos amb llavors que amaguen un missatge secret o deixa que les orenetes literalment es caguin en els seus llenços, diu que fa de mediador. Troba qüestionable posar-se a fer escultures inspirades en la natura i assegura que quan la mateixa natura ja ho fa tot ell només n'és el detonant. La vaca Bruna va fer la feina llepadora el 22 de juny i se'n va tornar volant cap a l'Alt Urgell. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 30 de juny de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma