Londres, Barcelona, Chicago

Londres. El 29 de setembre de 1983, uns 3.000 anarquistes britànics –sense cap més coordinació que uns grafits informatius que s'havien anat escampant arreu del país al llarg de les setmanes anteriors– van convergir en un dels centres financers més importants del món, la City londinenca, amb la intenció declarada de paralitzar-la durant 24 hores. Van aturar els metros amb bombes de fum, van rebentar els neumàtics dels autobusos amb pues, van tancar les portes dels bancs amb cola d'impacte, i van posar informadors a cada cantonada, per explicar el perquè de les seves accions als treballadors elegantment vestits de la zona. La policia, tot i veure's desbordada (en part perquè la meitat dels àcrates involucrats s'havien disfressat d'homes i dones de negocis), no va fer servir ni porres ni pilotes de goma. Els manifestants d'aquell dia acabaríem sent vistos com els precursors dels anomenats fills de Seattle a finals dels 90 i també, en certa manera, dels “indignats” acampats actualment a les places catalanes i espanyoles.

Barcelona. Divendres passat, no vaig arribar a la plaça de Catalunya a temps per ser apallissat gratuïtament per unes persones els sous de les quals ajudo a pagar. Sí que hi vaig trobar un altre contribuent, un amic que havia pujat a alguna de les baranes de la plaça per veure-hi millor. Quan els Mossos li van demanar, a crits, que baixés, va trigar una mica a fer-ho, ja que –com molta gent de la nostra edat– té l'esquena fumuda. De manera que van estomacar-lo a l'acte: em va ensenyar els hematomes. La resta dels manifestants desallotjats mantenien una actitud inequívocament passiva: alguns fins i tot oferien petits rams de flors als policies que els barraven el pas.

Chicago. Que és exactament el que solien fer els manifestants hippies dels anys 60. El 1969, el poeta suís Daniel Odier va demanar l'opinió de l'escriptor William Burroughs sobre aquesta mena de protesta no-violenta; l'autor de Naked Lunch va respondre: “Donar flors als polis no serveix de res… l'establishment adora la no-violència. L'única manera en què m'agradaria donar flors a la policia és en un test, des d'una finestra ben alta”. Així mateix, va confirmar la creença, prou estesa, que la violència només genera més violència. Potser no estaria de més que certs assalariats de la Generalitat ho tinguessin en compte.

Matthew Tree, Avui, 05/06/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma