Mar o muntanya?

Sé que hi ha un helicòpter en algun lloc, però no sóc capaç de veure'l, de manera que pujo penosament, una mica coixet. Deu ser cosa de la gota. Miro enlaire per si ha de ploure, però no. Fa un dia radiant. Cap núvol no emmascara la puresa d'aquest cel de correu postal. Fins i tot em sembla que, allà dalt, sento una musiqueta de fons. Una d'aquelles que ben aviat no em podré treure del cap. De l'helicòpter, ni rastre, però estic gairebé segur que fa només una estona he baixat d'un tren. O era una autocaravana? La qüestió és que no paro de caminar. Ningú no em diu ni ase ni bèstia fins que un paio que podria ser alcalde em tira un davantal a la cara i tot s'accelera. Em vesteixo i em despullo d'esma, envoltat de noies maques. Una d’elles figura que s'ha fixat en mi, però ara mateix no sabria dir quina. Estic molt ocupat mirant a l'horitzó. Quines vistes! Només deixo de veure-les mentre em poso i em trec capes de roba dissemblant, assedegat. Per això bec, bec i bec. I xipollejo. Em foto la cervesa com si fos aigua, i viceversa. De sobte el líquid pren una importància cabdal en la meva vida. M'enverina i em fa sentir una estrella. Com qui no vol la cosa, a la que veig una acumulació d'aigua hi salto com un nen amb catiusques noves. Tant me fot si és dolça com salada, la qüestió és fer l'animal i esquitxar tothom. Caic a l'aigua vestit de nuvi i torno a la cuina, tot remullat, a pastar aliments que després seran consumits pels convidats a un banquet de noces molt estrany. Veig passar els cavalls riu amunt i, tot seguit, em sembla albirar un cavallet de mar que fa el mort al meu costat. De l'helicòpter, encara ni rastre, de manera que no em queda més remei que seguir pujant terra enllà, mar endins. Al meu voltant, tot són rialletes, copets i ballaruga. I això que encara no ha arribat l'estiu! El que no entenc és com poden remenar els malucs amb aquesta alegria al ritme somort d’aquest sòmines del Patrick Watson, que canta The Great Escape com si algú  l’amenacés de castrar-lo i encara li estigués mostrant la ganiveta a contrallum.
La gran escapada del Wilson fa que nuvis i testimonis ens llancem despullats al mar sense preguntar si hi ha meduses. Uns metres més enllà, un munt d'amics que s'han apuntat al curs del Bulli tan ricament (ehem) aplaudeixen el nostre salt. Ho poden fer gràcies als avenços tecnològics. Ens observen en un primer pla contrapicat que congela la vista frontal dels nostres cossos en pilota picada a la pantalla de l'ordinador portàtil que els congrega al voltant d'una taula del Bulli. L'Adrià no hi és perquè avui havia de fer el càtering d'un casament a la muntanya. El nostre salt és un gran salt, i constitueix un dels moments inoblidables del dia, només comparable a l'estriptís muntanyenc que fem dalt del cim quan ens arrenquem la roba artificial d'alpinista i sota emergeix la nostra pell natural de nuvis amb botes. La nostra padrina, que gairebé eclipsa la núvia amb la seva bellesa, va de verd però quan treu una garoina de l'aigua el vestit sembla de color carn. Brindem amb una copa de xerès que ens deixa uns bigotis llarguíssims que a la pantalla de l'ordinador portàtil ens creixen barbeta avall fins fer-nos semblar estàtues d'un Asclepi de final de curs als Escolapis. La música de Patrick Watson sona a la vora de cala Montjoi mentre Herman Dune s'apodera dels Pirineus, Isabel Coixet es casa amb Ferran Adrià i fugen per sempre en un helicòpter mentre els nous amos del Bulli, l'Albert i la Míriam, es foten dos ous ferrats per celebrar el preu que han pagat per comprar el restaurant. Com més alt, més pur. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 7 de juny de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma