Mirant a la llunyania

Una ullada, avui dia, a les traduccions de literatura escandinava ens faria pensar que noruecs, danesos i suecs només es dediquen a les novel·les policíaques. Resulta, però, que més enllà de larssons i lackbergs, en aquells mateixos escenaris gelats i tèrbols, de planures blanques, pobles silenciosos, fiords imponents i postes de sol lletoses, hi poden viure una altra mena de personatges que donen peu a una literatura més reflexiva i quieta, on la violència és, si de cas, moral i mastegada pel pas dels anys, per la llunyania del món. Per Petterson (Oslo, 1952) és un dels pocs autors que han traspassat la cortina que imposen les febres editorials i s’ha convertit en un dels noms més reconeguts del panorama europeu actual. Cap a Sibèria (que va veure la llum el 1996) és la tercera novella seva que es tradueix entre nosaltres i sens dubte ajudarà a completar les altres dues: Salir a robar caballos (Bruguera, 2007) i Maleeixo el riu del temps (Club Editor, 2011, en castellà a Mondadori), també molt recomanables.

Cap a Sibèria és una novel·la preciosa i que està tocada d’una sensació de pèrdua imminent, una mena d’abandó que plana sobre els personatges i els revesteix d’una fragilitat aparent, Potser per això la lectura se t’endú i et fa còmplice de seguida. La narradora d’aquesta història –que el mateix Petterson ha identificat en part amb la seva mare– és una noia que viu en un poble de Jutlàndia, a la costa nord de Dinamarca, amb els seus pares i el seu germà. Som als anys trenta del segle passat. El pare fa mobles, però el negoci no rutlla i s’endeuta per obrir una lleteria, i la mare és una devota religiosa que canta himnes i toca el piano. L’aridesa que aquest entorn projecta en la noia només la pot amorosir la complicitat que estableix amb el seu germà Jesper, que és tres anys més gran que ella. De caràcter somiós i rebel, Jesper se sent atret per les idees comunistes i un dia vol fugir cap al Marroc. Per la noia, en canvi, el punt de fuga tira cap a Sibèria, «un cel obert, fred i clar, on fos fàcil respirar, i fàcil mirar a la llunyania».

La relació entre els germans –un tret distintiu de les obres de Petterson– vertebra la novel·la en tres parts diferenciades. A la primera es reviu un territori mític, fet de tavernes, establies, vaixells que salpen i cabanes ocultes, llocs que marquen el pas de la infantesa a l’adolescència, l’arribada de les expectatives i les primeres decepcions. A la segona part, aquest món fet de dubtes es veu interromput per la certesa funesta de la invasió dels nazis a Dinamarca i l’entrada en guerra. Les perspectives canvien. Jesper s’amaga i finalment pot marxar a l’estranger. A la tercera part retrobem la narradora que també ha fugit, però no pas cap a Sibèria, sinó a les grans ciutats: Copenhaguen, Estocolm, Oslo. La guerra es va acabar. Ara té 23 anys, viu sense ganes i el retrobament amb el seu germà Jesper, que li escriu cartes des del Marroc, és una possibilitat per desencallar-ho tot, gairebé tan fàcil de formular i difícil d’acomplir com instal·lar-se un bon dia a Sibèria.

Jordi Puntí, El Periódico, 29 de juny del 2011. Ressenya de la novel·la Cap a Sibèria, de Per Petterson. Club Editor, 2011. Trad.: Anne-Lise Cloetta i Coral Romà.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma