Òmnibus gratis?

Sempre m'ha fascinat una tradició desacomplexadament universal del catalanisme, feta amb la rauxa irresistible de les millors humorades pels coetanis de Serafí Pitarra. En una data tan llunyana com 1864 un d'aquells desaprensius egregis va publicar un estudi delirant sobre la importància de la llengua catalana, llavors menys prestigiosa que ara l'economia grega. L'estratègia va ser esplèndida. Es debatia aleshores abrandadament sobre quina era la llengua primigènia de la qual derivaven tots els altres idiomes d'arrel indoeuropea. I un tal Roch Binoba, pseudònim d'Albert Llanas, va encunyar un seguit de frases per demostrar amb precisió científica que el català és la mare de totes les llengües. Dites com “a les cinc tinc set i a les set tinc son” (de ressons xinesos) que en alguns casos han perviscut fins avui. Binoba (Llanas) les va publicar en un almanac humorístic que duia un títol televisivament premonitori (Lo Xanguet) i aconseguí un gran èxit d'audiència. Dotze anys més tard, Artur Cuyàs les va recollir, corregir i ampliar a molts quilòmetres de Catalunya. Concretament a Nova York, que l'octubre de 1877 ja feia oposicions per ser la capital del món. L'article de Cuyàs, publicat a la revista novaiorquesa en català La Llumanera de Nova York, prenia com a marc teòric la classificació de les llengües de l'alemany Heinrich Julius Klaproth, expert en llengües orientals i en filologia comparada. Cuyàs en reproduïa les diverses famílies i atorgava a cada idioma una frase catalana de fonètica afí per demostrar-ne l'origen català. Al pròleg, Cuyàs rebat les tesis llatina, grega, hebraica, siríaca, aràbiga, persa, caldea i sànscrita de la llengua primigènia i arriba a una conclusió extraordinària: “probablement lo catalá era la llengua que parlavan Noé y sa familia dins de l'Arca, y la portá á Espanya En Japet o Gafet, segons dihuen altres que s'deya”.
 
Del centenar de frases fonèticament promíscues que llançava Cuyàs en destaco una. La que pretén demostrar que fins i tot el llatí, contra tot pronòstic, prové del català i no a la inversa com sempre havíem pensat. Fa així: “Avis murris porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis, i l'àvia sua”. Aquests dies llegim pertot el terme òmnibus (“Vehicle públic o privat que té capacitat per a transportar més de nou viatgers, incloent-hi el conductor”, segons el DIEC) aplicat a una llei de (80) lleis amb la qual el Govern de la Generalitat simbolitza la dràstica retallada que ha dissenyat per fer front a la crisi. Són molts els flancs que envesteix l'òmnibus dels vuitanta per hora, però m'interessa destacar-ne un. L'àvia que sua és la ILC, la Institució de les Lletres Catalanes, una entitat nascuda en plena guerra civil per aplegar les activitats de la gent de lletres fidel a la República. D'aquella ILC dels Riba, Trabal, Murià, Rodoreda o Soldevila, tan central en el relat de l'exili, vam passar l'any 1987 a una entitat autònoma vinculada al Departament de Cultura. Aquesta ILC ha treballat amb eficàcia, afecte i rigor en circuits no gaire il·luminats pels focus mediàtics: biblioteques, rutes culturals, cases museu, recitals, conferències i certàmens culturals diversos. Arreu del Principat, i també més enllà, arreu on la literatura catalana és saludada amb un bon dia intel·ligible. Ara, l'òmnibus aquest dels vuitanta per hora pot atropellar l'àvia, prendre-li l'autonomia i condemnar-la a una dependència de l'administració digna de les cartes no reclamades de Bartleby. Malament rai si malbaratem l'herència i ens creiem, en nom de la modernitat, que “no es taquin ni es moquin ni es piquin ni pot haver-hi hagut mai vi en aquest got”. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dijous, 9 de juny de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma