Ovidi en paper cuixé

Adesiara, una editorial que s'ha imposat fer-nos llegir textos clàssics ara i adés, acaba de publicar l'Ars amatoria d'Ovidi en llatí i en la traducció catalana de Jaume Juan Castelló. Podria semblar una notícia adreçada a un públic educat de gustos exquisits, si no fos que la lectura sempre es fa amb ulls contemporanis. No en tenim d'altres. I en aquest cas, l'Ars amatoria d'Ovidi és un text que no només no ha perdut vigència sinó que ens sona i ens ressona molt familiar. D'entrada, els seus editors ja ens adverteixen que han decidit trencar amb la tradició que ens el feia conèixer com l'Art d'estimar perquè consideren que aquesta és una “traducció parcial i inexacta per tal que els romans no solien estimar sinó que enamoraven, seduïen i anaven per feina”. Per això la traducció de Jaume Juan porta per títol L'art d'enamorar. Un títol que la lectura del text d'Ovidi revalida amb contundència. Presentats en tres llibres, els consells abasten tots els camps d'interès i en general són d'una gran modernitat. “Els homes som més vanitosos que infidels”, afirma. Ovidi analitza tots els territoris de la seducció, començant per la cura del cos. Les reflexions que hi trobem podrien estar en una revista de paper cuixé amb només quatre retocs. Naturalment, quan Ovidi repassa els millors territoris per tirar la canya no hi surten les bugaderies ni els locutoris ni els portals de discoteca en els quals la gent d'avui practica aquesta barreja de fumar i flirtejar que han batejat com smirting, però parla de llocs molt semblants: “Fins i tot els fòrums (¿qui ho podria creure?) són llocs adients per a l'amor, i més d'un cop en un fòrum sorollós ha sorgit la flama”. El públic del Sònar en pot donar fe.
 
Sigui on sigui, la manera d'entrar és fonamental. Ovidi estableix que l'actitud és la primera arma de seducció massiva: “En primer lloc, fica't al cap la idea que totes, absolutament totes, són preses assequibles”. Tanta autoestima dibuixa uns límits amplis i imprecisos que poden menar a una borratxera insostenible, presagi del desastre absolut. Però Ovidi no és mel·liflu i, enfrontat a la necessitat de l'autocontrol, sentencia: “Pel que fa a la mesura fins on és prudent de beure, t'ho dic ara mateix: fins on el cap i les cames et responguin”. Més clar, l'aigua, que fa la vista clara. Després venen els matisos, les estratègies i els detallets. La iniciativa, en l'època d'Ovidi, és exclusivament masculina, però les possibilitats de vessar-la també. Hi llegim: “Decideix-te, sense por de fer el ridícul, a lloar-li les faccions i els cabells, els ditets arrodonits i el peu petitó”. Queda clar que són consells discrets, que desembocaran segles després en els versos dels poetes de l'amor cortès i, molt més ençà, en les balades d'amor dels grups de rock, amb una petita ampliació dels membres del cos que cal lloar i un ajustament de les seves mides. El “peu petitó”, avui que tantes adolescents calcen més d'un quaranta, és una floreta tan errònia com caducada. Ara bé, també trobem advertiments sobre què no cal fer. En una secció en la qual es glossen els avantatges de la dona madura, Ovidi adverteix: “Ni se't passi pel cap preguntar-li l'edat que té ni sota quin consolat va néixer”. I a les noies els diu: “Practica mil jocs: és poc elegant que una noia no sàpiga jugar. Sovint l'amor es desperta en el joc”. 

La lectura de l'Ars amatoria d'Ovidi revela que els redactors de revistes i suplements de paper cuixé (que una mica  sona com Coixet) fa anys que el plagien, tot afegint quatre anglicismes i termes bioquímics com ara  endorfina. 

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 21 de juny de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma