Paisatge després de la batalla

¿Els fets de la Ciutadella, diu? ¡Suquem-hi pa! Ja han passat cinc dies d’ençà que «els quatre violents de sempre», camuflats entre la massa, van insultar i agredir uns quants diputats. Ja ha quedat clar que tots, o gairebé tots, tenim el nostre pedigrí democràtic. Ara es poden perfilar unes quantes reaccions amb perspectiva. La primera és constatar que han dominat les generalitzacions, i que com sempre afavoreixen la visió conservadora. Tot i que diversos portaveus dels indignats van córrer a dir que ells defensaven la via pacífica i que la «violència minoritària» no els representava, el Govern no ha deixat passar l’oportunitat per desprestigiar el col·lectiu. En les declaracions oficials es buscava la identificació entre bons (ells, els polítics) i dolents (els indignats o, com diuen alguns, «els antipolítics»).

Uns quants columnistes i tertulians els van ajudar a fer córrer el missatge. Aquest és un grup molt divers. Hi ha els que viuen com nobles arruïnats entre les ruïnes de la seva intel·ligència. Hi ha els altres, aquells que als anys 60 van confondre la revolució amb un viatge lisèrgic i ara, enganxats a l’iPhone, s’enrabien perquè se senten en fora de joc. Després hi ha els que de bon principi estaven en contra dels indignats, i que ara treuen pit i renyen els manifestants –així, en clau col·lectiva– amb la condescendència d’un capellà des de la trona. Llavors els surt aquell paternalisme adotzenat del «¿ho veus?, ja t’ho deia, jo».

Aquesta va ser, precisament, l’actitud del conseller d’Interior Felip Puig. Quan sortia del Parlament, amb un somriure d’orella a orella, deia: «Segurament sóc l’únic que va entendre el que va passar el 27 de maig». Que bocamoll. Després el seu repertori de milhomes es va fer encara més insidiós: «Hi ha hagut massa simpatia intellectual amb els indignats», va arribar a dir. L’antídot era una entrevista amb la sociòloga Marina Subirats, premi Catalunya 2010, que proposava una idea més valenta. Deia: «A vegades les formes del Parlament també són violentes. Perquè canviar les normes del joc a través de la llei òmnibus és una altra forma de violència».

Senyors del Govern, facin una mica d’autocrítica i desenvolupin aquesta idea, que és gratis. Aquests dies la seva actitud ha estat gremial i impermeable a la realitat. Res no passa perquè sí. Tot està connectat. Tot es transforma. És el segon principi de la termodinàmica. Uns en diuen desobediència civil, i uns altres, la marimorena.

Jordi Puntí, El Periódico, 20 de juny del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma