Partícules, Gats, Lectors

Partícules. Segons l'últim número de la revista Scientific American, ara hi ha proves que
la mecànica quàntica, tan imprevisible, no és aplicable només a les partícules subatòmiques sinó també –com sospitaven molts científics des de fa anys– al nostre univers visible de cada dia.

Gats. L'exemple que se sol utilitzar per explicar aquesta paradoxa és un experiment hipotètic inventat pel físic austríac Erwin Schrödinger el 1935. Va preguntar què passaria si es posés un gat dins d'una capsa tancada juntament amb una substància radioactiva i un flascó de verí que només s'obriria si aquella substància es desintegrés. Com que la teoria quàntica diu que una partícula radioactiva pot ser alhora desintegrada i no desintegrada, el gat pot ser simultàniament viu i mort; però nosaltres no som capaços de copsar aquest estat ambigu i invisible, ja que en el moment d'obrir la capsa el nostre punt de vista determina si l'animal és o bé una cosa o bé l'altra.

Lectors. No cal ser Niels Bohr per veure-hi un cert paral·lelisme amb l'escriptura: al cap i a la fi, els processos que es posen en marxa a l'hora de crear un text són comparables –en el sentit que són paradoxals, difícils de detectar i sovint impossibles d'entendre a primera vista– als de l'univers quàntic. Ara bé, el text acabat –una novel·la, posem per cas– és més aviat com el nostre món quotidià, en el sentit que sembla que consisteixi en uns ingredients perfectament discernibles: un argument, uns personatges, una estructura... Els crítics a sou –i jo també he estat culpable de fer-ne– solen jutjar aquest text acabat com si fos o bé dolent (o sigui, mort) o bé bo (o sigui, viu), sense tenir en compte que, sent com és el producte d'un procés tan complicat com ocult, pot ser com el gat de Schrödinger, a la vegada viu i mort, és a dir, bo i dolent: que sembli una cosa o l'altra depèn tan sols del punt de vista, del tot subjectiu, del lector. Avançar-se a aquest punt de vista –què fan els crítics, si no?– és, per tant, una interferència objectivament innecessària. Ara bé, no voldria criticar la feina dels crítics: això significaria, també, interferir-hi. Prefereixo deixar-los ni vius ni morts, tancats a les capses que són els suplements literaris –els seus llimbs quàntics particulars– tot evitant de llegir ni que sigui una sola paraula del que escriuen.

Matthew Tree, Avui,12/06/2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma