Quan el paó fa la roda

Dissabte vaig celebrar el Día E o Día del Español endreçant els armaris de la cuina. Entusiasmat per l’impuls, l’extensió i la riquesa d’aquest idioma, vaig exclamar “¡Viva el español!” quan vaig trobar per atzar un ratllador de pastanaga que havia perdut.

El vespre anterior van fer un debat sobre El futuro del español, a La 2: Carmen Caffarel, directora de l’Instituto Cervantes; Alberto Oliart, president de RTVE; Benjamín Prado, novel·lista i uns quants més, moderats per la periodista María Casado. Com que sóc un apassionat fervorós dels idiomes, dels diccionaris i de les beceroles, vaig renunciar a reveure Armageddon i vaig dedicar els meus cinc sentits a l’avenir d’aquest gran idioma: aspira a convertir-se en la segona lingua franca del món, després de l’anglès, i a fe que és una pretensió admirable. Quan coincideixin una família noruega i una de iemenita a la barana de les catarates del Niàgara, abans de res es preguntaran circumspectes: “Perdonin, si els trepitgem, ¿en què ens comunicarem, en la primera lingua franca o en la segona?”.

Però la que em va tocar la vena cava superior és la corresponsal de TVE a la Xina quan ens va repetir, i aquí vaig obrir una llauna de navalles del Delta per celebrar-ho, que l’espanyol està de moda a la Xina. Aquesta és una sonsònia, matraca, murga o rotllo de pianola que ens van repetint des dels anys 80 per alliçonar-nos que l’únic idioma important de debò a Espanya és el seu, que exigeix un pressupost exorbitant destinat a l’Instituto Cervantes. Segons ens van assabentar, els xinesos l’aprenen per raons econòmiques (m’imagino que per fer negocis amb Alemanya, per controlar les inversions a l’Àfrica, etc.) però també, va remarcar la corresponsal, per l’atracció que els desperten el futbol, el flamenc i els toros. A classe, als estudiants xinesos els deuen fer recitar “la española cuando besa es que besa de verdad”.

Enric Gomà, Ara, dilluns 20 de juny del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma