Sospites, temences i recels

No repeteixin que els indignats no reivindiquen res sinó que només expressen un malestar, com si fossin nadons bavallosos. Cliquin acampada.bcn, busquin el document Primeres mesures per a una vida digna, amb data del 12 de juny, i hi llegiran la llista de reivindicacions dels indignats (o irritats, o encetats). N’hi ha un munt que em semblen correctes, d’algunes en discrepo i -això és peiximinuti- em diverteix aquesta mania de fer servir l’adjectiu plural en femení: “No anem lentes, anem molt lluny”. Sembla que estiguem en un espectacle de Pavlovsky.

Arran de la sospita d’Arcadi Oliveres abocada a El matí de Catalunya Ràdio que alguns atacs violents durant el setge indignat a la Ciutadella els va fer o instigar la policia (deixa la frase escapçada però és el que se’n dedueix): com que és un home molt estimat i valorat a l’ala esquerra, amb devocions semblants a les del Santet del Poblenou, tot ha quedat en disculpes, cartes de suport, adhesions enceses i crides a la calma. Millor així, no estic a favor de les execucions públiques. Encara que tanta comprensió acrítica cap a una relliscada notable no deixa de sorprendre.

Enric Gomà, Ara, dimecres 22 de juny del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma