Takashi, Ryu i Haruki: els tres Murakami

Potser semblarà un acudit, però avui dia la cultura japonesa té com a mínim, que jo sàpiga, tres Murakami diferents i de prestigi internacional. Takashi Murakami és un pintor cotitzat i famós per inventar l’estil superflat: les estranyes figures que pinta, influenciades per l’animació manga, tenen un aire pop molt colorista, com si demà Walt Disney despertés de la seva criogenització convertit en japonès. Ryu Murakami és un escriptor i director de cine l’obra del qual transita pel costat més bèstia de la vida, sovint amb joves nihilistes com a protagonistes. El tercer Murakami és en Haruki, és clar, que ha passat per Barcelona per rebre el Premi Catalunya.

Tots tres Murakami interpreten, cadascú a la seva manera, un diàleg entre una mena d’espiritualitat nipona i els referents pop occidentals, però el novellista Haruki és qui ha aconseguit conjugar-los amb més decisió. A primera vista, es diria que les seves novel.les tenen un viu interès per semblar poc japoneses –en el sentit més tradicional–, o fins i tot per semblar nord-americanes. En més d’una ocasió l’autor ha explicat que va decidir que seria novel.lista mentre veia un partit de beisbol, un esport americà importat de gran èxit al seu país. Alhora, artistes com Capote, els Beatles, Kafka, Carver o Orwell ressonen als títols de les seves novel.les... És com si volgués dir als lectors occidentals: «No tingueu por de llegir-me, no sóc un novel.lista lent i frugal com Kawabata o Tanizaki. No, el meu món no és en blanc i negre...».

Aquesta meva formulació, no cal dir-ho, és superficial i injusta. El mateix Murakami s’ha definit aquests dies com «una esponja que ho absorbeix tot», de Kafka a Stephen King, de Radiohead a la música simfònica. En el fons, l’empatia golafre és un tret de la societat japonesa actual, oberta obsessivament a les novetats globals i on la imitació és vista com una via de coneixement. Els tres Murakami exemplifiquen aquesta tendència: són el que el mercat internacional espera d’ells. Així s’explica per què, tot i l’exitàs entre nosaltres de l’autor de Tòquio Blues, encara no s’hagi traduït la seva obra més japonesa: Underground, l’esplèndid reportatge oral, de to periodístic, que va escriure sobre l’onada d’atacs terroristes, amb gas, que el 1985 van tenir lloc al metro de Tòquio. Ja triguen.

Jordi Puntí, El Periódico, 11 de juny del 2011.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma