Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juliol, 2011

El bandit cívic i responsable

Ara mateix m’hauria de morir ennuegat perquè em disposo a infringir una norma que segueixo: explicaré l’argument d’una pel·lícula (o d’una novel·la, tant és) a lectors que l’ignoren. Tota regla té excepcions: a hores d’ara, no és gaire greu revelar que Anna Karenina sucumbeix enfrontada a la xarxa ferroviària russa. Tot i així em disgusta fer-ne plat. Els que ho desconeixen, val més que es llegeixin la novel·la –o que es comprin el videojoc.

Blackthorn (Sin destino) és un western crepuscular que narra els últims anys de Butch Cassidy, un lladre de trens i bancs nord-americà que va morir en un tiroteig a Bolívia el 1908. La pel·lícula parteix de la idea que Cassidy no va morir llavors, sinó que es va escapar, es va amagar a la selva, en una cabana i es dedicar a la cria de cavalls i, entre euga i euga, a fer-se una índia.

El 1927, Cassidy coneix un madrileny fugitiu, Eduardo Apodaca, i primer li salva la vida i fan amistat. I ara, amb dolor del meu cor i arítmies agudes, revelaré un gir…

A propòsit del mite

Sempre que la mort estronca una carrera lluminosa i amb més futur que passat, com en el cas d’ Amy Winehouse, el dolor s’acaba acceptant a través de la fixació del mite, la imatge eterna que ja no canviarà. Així, aquests dies hem vist àlbums de fotos de la cantant, hem tornat a escoltar les seves cançons i els crítics han exalçat el seu segon i últim disc, Back to black (2006). Una vegada més, s’ha recordat la sorprenent connexió de la seva música amb el soul americà de la dècada dels 60: caram, una dona blanca, anglesa i d’origen jueu, que revisava els clàssics i actualitzava els ritmes de la Motown.

Entre tanta mitomania, potser s’ha remarcat poc que el caràcter trencador de Back to black es deu en part a Mark Ronson, productor del disc junt amb Salaam Remi. Ronson feia temps que donava voltes a aquell so i en Amy Winehouse hi va trobar la veu ideal, ferma i a vegades aspra. El seu disc revivia el soul de la Motown, sí, però amb ganes d’innovar. En el fons, en la seva tradició també …

La gosadia de Panenka

Demà les seleccions de futbol d’Uruguai i Paraguai jugaran la final de la Copa Amèrica. Serà això que els periodistes en diuen «una final inèdita». Al principi tots apostàvem que el campió estaria entre les eternes Argentina i Brasil, però també el futbol ens subjecta perquè precisament no és com l’esperàvem. Aquest element imprevisible, quan es barreja amb la memòria del joc i les nostres ganes de mitificar-lo a través de jugadors i equips, converteix el futbol en un assumpte molt literari. Això és el que fa Panenka, una nova i excel·lent revista de periodisme futbolístic que es compra a través d’internet (www.panenka.org).
Panenka és un títol molt encertat perquè reflecteix una actitud davant del futbol. Era la final de l’Eurocopa entre Alemanya i Txecoslovàquia, de l’any 1976. El txec Panenka havia de xutar el penal decisiu. Ho va fer pel centre, de forma mansa i arriscada, però va ser gol i Panenka va passar a la història de l’esport per aquella acció tan creativa com suïcida. Un …

I Francisco Camps va baixar del burro

Al final Francisco Camps va baixar del burro i el dimecres va dimitir com a president de la Generalitat Valenciana. Mentre pronunciava el seu últim discurs al pati gòtic de Palau, perpètuament bronzejat i amb aquella cara de faraó a punt d’entrar a la piràmide, em va fer pensar en el seu menyspreu constant per la cultura catalana. Si Camps hagués llegit Bernat Metge, o només algun passatge dialèctic del Tirant, ara tal vegada les paraules li haurien sortit més autèntiques, o com a mínim menys carregades d’egocentrisme polític. Potser hauria pogut explicar millor que ell no ha dimitit, sinó que l’han dimitit, perquè tothom sap que a València aquest verb no es conjuga en primera persona, ni en broma. Un amic meu té una teoria plausible: els polítics valencians paguen els seus errors i reben l’escarni públic a les Falles. Quan cremen els seus ninots, les seves caricatures, es com si dimitissin davant del poble que els observa. L’endemà, amb la fumassa i les cendres, reneixen.
De tota mane…

Curar, Capar, Normalitzar

Curar. Fa una setmana, el canal nord-americà ABC News va demostrar que el propietari d'una clínica psiquiàtrica a Minneapolis volia convertir els seus pacients gais en heterosexuals, tot advertint-los que Déu desitjava que els homes fossin atrets per les dones (“als seus pits, per exemple”, va dir en una sessió filmada clandestinament). Val a dir que si el reportatge va tenir força ressò, també va ser perquè el metge en qüestió és el marit de Michele Bachmann, que l'any que ve serà candidata a la presidència dels Estats Units.

Capar. Fa dos anys, l'aleshores primer ministre britànic, Gordon Brown, va demanar disculpes públicament pel càstig que el matemàtic Alan Turing havia rebut a mans de les autoritats: el 1952, la policia va obligar aquest home gai –que va desxifrar els codis secrets dels nazis i així mateix va facilitar, i molt, la victòria dels aliats en la Segona Guerra Mundial– a sotmetre's a la castració química; dos anys més tard es va suïcidar. Ser gai contin…

Suïcidi exemplar

El president Salvador Allende es va suïcidar. Així ho van afirmar el dimarts la senadora socialista Isabel Allende, filla de l’expresident, i el jutge Mario Carroza després de dos mesos d’investigació. Carroza ha treballat per establir les causes de la mort del president durant el cop d’estat de l’onze de setembre de 1973. Es tractava de resoldre la controvèrsia entre les diverses versions de la seva mort. L’oficial establia que havia estat un magnicidi, és a dir, que Allende havia mort assassinat pels seguidors de Pinochet. Una segona versió sostenia que el president s’havia suïcidat amb el fusell d’assalt AK-47 que li havia regalat Fidel Castro l’any 1971. I encara n’han circulat d’altres. Fa uns mesos el periodista Camilo Taufic va qualificar la mort d’Allende de suïcidi assistit. Segons Taufic, Allende es va voler suïcidar amb un tret de pistola però va fallar, de manera que el president va quedar malferit i un dels escortes del GAP (Grupo de Amigos Personales) el va rematar amb u…

Lectures prescrites

Penguin Books fa un experiment que hauria d'interessar els nostres editors literaris més inquiets. Serà l'enèsim intent d'innovar en el llançament d'una novel·la, però ha despertat l'interès de molts analistes del món editorial. Els editors consideren que els diaris, immersos en les seves crisis d’índole diversa, cada cop donen menys espai a les ressenyes de llibres, de manera que volen trobar vies alternatives d’arribar al públic lector. Per fer-ho, han triat Gods Without Me, l'última novel·la de l'escriptor britànic d'origen caixmir Hari Kunzru, un autor traduït a vint llengües. Aquesta és la cinquena obra de Kunzru, que va començar a publicar a la revista Wired UK i potser per això centra molts dels seus relats, propers a la ciència ficció, en el món digital. Fa uns anys Alfaguara va traduir al castellà la novel·la Transmission amb el títol Leila.exe. A Penguin deuen haver considerat que el seu perfil és idoni per fer-lo servir de conillet d'índi…

Nempimania vintage

Llegeixo en diversos mitjans una d'aquelles paraules noves d'origen japonès que demostren, d'una manera lenta però constant, la penetració cultural nipona. Neologismes adoptats per tothom com karaoke, hikikomori o sudoku, que van succeir una primera tongada de manlleus que podríem exemplificar amb geisha, kamikaze i samurai. Les paraules són signes del temps. El trio més antic traspua èpica. El més nou, trivialitat. Per això, en assabentar-me de la nempimania he corregut a veure què vol dir. D'entrada, salta a la vista que és una paraula híbrida, digna de l'univers transversal que Haruki Murakami ha bastit amb les seves obres. Nempimania és una paraula composta amb una primera part oriental i una segona occidental. Nempi és una contracció de la paraula que podríem transcriure en alfabet llatí com nenryoshohiryo (economia de benzina), mentre que mania és un terme molt usat en patologies diverses: cleptomania, dipsomania, megalomania, melomania, monomania, nimfomania…

Contra-rellamp?

Joaquim Ventalló va aportar una dosi massiva d’indignació a la lexicografia catalana transformant un munt de mots contundents en insults per a la traducció catalana dels àlbums de Tintin. Gràcies a Ventalló, el capità Haddock ha passat llampat a la nostra història. Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! és ara el títol del ventall d’insults que Ventalló imaginà. Acontravent n’edita la llista completa, inclosos els insults descartats, tal com la conservà la seva filla Eulàlia Ventalló. L’edició inclou textos de Salvador Garcia-Arbós, August Rafanell i Pau Vinyes que contextualitzen d’una manera esplèndida un llistat sorprenent i heteròclit, que comença molt a prop del nom de l’editorial (A prendre vent) i acaba amb un sonor xitxarel·lo escarransit. Una lectura en veu alta de la llista insultívola demostra que Ventalló té molt en compte la fonètica. Nyèbits de catracòlics del mal rellamp!!! va prenent gruix mentre ho sentim. Aquest és el gran secret de l’alquímia ventallosca: que …

Dispareu al crucigramista

Abans de sortir publicat, l'últim exemplar del setmanari britànic News of the World va ser escrutat amb lupa de corrector per dos periodistes de confiança de la directora Rebekah Brooks. Què hi buscaven? Pulles contra la direcció. Com que la plantilla queda a l'atur per les habilitats espiadores de Brooks i altres primers espases de l'imperi Murdoch, la directora temia que algun redactor ressentit li colés una revenja en forma de missatge ocult amb aquell esperit que en castellà relaciona convents i excrements. Ja ho veuen, Malpensa no és només el nom d'un aeroport italià, i si et dediques a punxar telèfons per aconseguir exclusives, el més probable és que (mal)pensis que al teu voltant tothom es dedica a encriptar missatges crítics. Amb la seva mañfiança la mà dreta de Murdoch demostrava tenir un bon coneixement de la tradició periodística britànica. Per exemple, el dia de Reis de 2001 el Daily Express va publicar un article breu sobre l'agricultura lliure de prod…

Tots som Flecha

Diumenge, els amants del ciclisme vam indignar-nos veient el Tour de França. L'etapa havia començat amb un reguitzell de caigudes que semblaven provocades per un trencalòs, la temible au carronyaire de nom premonitori, atès que Aleksandre Vinokúrov es va trencar el cap del fèmur, David Zabriskie el canell, Jurgen van den Broeck l'omòplat i Amets Txurruca la clavícula. El ciclisme és un esport de risc i els corredors uns éssers intrèpids que deixen la pell a les pujades i arrisquen a les baixades. A l'últim tram de l'etapa un nou accident va provocar una onada d'indignació popular com la que, en temps del virginià Charles Lynch, va portar les masses a inventar el linxament. Tothom ho ha pogut veure repetit per Twitter, bar i diari: un cotxe de la tele francesa que avançava el grup d'escapats atropella d'una manera esperpèntica el ciclista català Juan Antonio Flecha i aquest, de retop, arrossega l'holandès Johnny Hoogerland. Miraculosament, el trencalòs n…

Fill, sóc bankera

Aquest divendres farà dos mesos que va començar el moviment del 15M, conegut com el dels indignats. Ahir va fer un any de la gran manifestació independentista del 11-J que va omplir els carrers de catalans indignats amb la sentència de l'Estatut. Són dues onades d'indignació de caire divers, tot i les convergències. L'efecte aniversari ha multiplicat els debats sobre les conseqüències de l'11-J. El balanç va per barris. Si, per exemple, ens aturéssim davant d'un quiosc podríem arribar a la conclusió que la mobilització ha fet augmentar la presència del català. Si, per contra, ens dediquéssim a analitzar el nou mapa polític, veuríem que l'espai independentista (en sentit literal) o sobiranista (en figurat) ha adoptat un aire gaudinià. Ara hi predomina el trencadís. Tot i la victòria de CiU, la unitat del carrer s'ha transformat en diversitat a l'urna. Pel que fa a la segona onada d'indignació, encara és d'hora per debatre'n les conseqüències …

Notícies, Escàndols, Món

Notícies. El diari anglès News of the World ha hagut de plegar, poc després d'haver-se convertit ell mateix en una notícia mundial, per haver fet escoltes il·legals en els telèfons de familiars de soldats morts a l'Afganistan i de la bústia de veu d'una nena assassinada. Ara bé, abans que el comprés el magnat australià Rupert Murdoch, el 1969, aquest diari havia estat una font d'informació força fidedigna: quan va esclatar l'afer Profumo, per exemple –John Profumo era un ministre de Defensa britànic que compartia una prostituta amb un oficial de la marina soviètica– molta gent llegia el NoW per assaborir tots els detalls d'aquest escàndol (que els altres diaris, més respectuosos, aleshores, amb la classe política, preferien no divulgar).

Escàndols. A partir de 1969, però, el diari esmentat es va convertir en un tabloide britànic de dretes, en què un patriotisme delirant es barrejava amb una obsessió per la vida sexual de persones cèlebres (la revista satírica Pr…

Pallussos nacionals

Després d’examinar l’informe Televisió i Societat a Catalunya (Primer semestre del 2011), pressento que s’estan perdent els esquetxos humorístics de Little Britain, que en català s’hauria de titular Petita Bretanya, de la cadena 3XL. Una vegada més no s’han dignat a adaptar el títol. Això és com The Wire: gairebé tots els espectadors que conec han mirat Bajo escucha (el títol de la versió espanyola de The Wire) però sempre que citen la sèrie diuen The Wire. Queda més enrotllat. Com Lost, es veu que Perdidos o Perduts no s’entén prou bé: algú podria creure que s’al·ludeix a l’Oficina d’Objectes Perduts. Fa unes dècades es va muntar un concurs per trobar el títol en català de Some Like it Hot, que a Espanya es va titular Con faldas y a la loco i a l’Argentina i Mèxic, Una Eva i dos Adanes. Va guanyar el títol Ningú no és perfecte. Quina pèrdua de temps més miserable: en català l’haurien pogut titular Some Like it Hot i a tothom li hauria semblat fantàstic.

Com he dit, són uns esquetxos h…

Grandesa i tabarra dels idiomes

Que caiguin torres d’alta tensió sobre aquells que no pensin que saber idiomes t’obre la porta a altres cultures i per tant comporta una gran riquesa. Com més, millor. Si algú s’atrevís a matisar-ho, l’acusarien a l’acte de xenòfob, un dels pitjors pecats contemporanis (els nostres avis vivien més tranquils). Quan, a títol individual, una certa xenofòbia protectora, una selecció acurada d’allò que t’ofereixen les altres cultures, no és sobrera del tot. No cal que ens comportem com si fóssim la Unesco. Descansem una mica, llegim Chesterton encara que no sigui prou divers.

Només val la pena invertir dies i dies en aprendre un idioma si vius o visites sovint la societat que el parla o bé si compta amb una cultura escrita rica i atractiva. O per amor, això és obvi (o obi), perquè per amor estudiaríem termodinàmica. En canvi saber idiomes per pura passió gramatical està reservat només a uns pocs esperits selectes i una mica alats (o alelats, segons com). Al revés del que corre, el saber ocu…

Sorprès, Astorat, Esbaleït

Sorprès. La setmana passada vaig visitar Euskadi per primera vegada en 30 anys, i en vaig tornar amb els tòpics habituals sobre aquest país (que havia adquirit, mentrestant, a Catalunya) fets miques. Vaig descobrir, entre altres coses, que l'eusquera no es parlava només als pobles petits, com se m'havia dit: al contrari, no havia fet ni dos glops de cervesa en una terrassa qualsevol de Donostia, que em vaig adonar que a la taula de la dreta s'hi parlava eusquera i a la taula de l'esquerra, també. De fet, l'únic client que feia les comandes en castellà era jo mateix.

Astorat. A més a més –també a Donostia–, tots els establiments públics i privats tenien els rètols en la llengua més antiga d'Europa, juntament amb l'espanyol. Només calia passejar-se una estona per aprendre desenes dels mots que l'avi del senyor Mayor Oreja va prohibir que la seva família digués: jatetxea, hondartza, ogia, gaur, mesedez...(restaurant, platja, pa, avui, sisplau...). Quan vaig…

El Catarellès i la carta de Catarella

En aquest article del 13 de gener de 2005 trobareu les bases teòriques del Catarellès, un idiolecte del sicilià basat en el pleonasme, els falsos derivats i la nyapologia que només els Recatalans, conciutadans de Joan Pich i Pon i Joan Clos, podem entendre en tota la seva magnitud.

I aquí sota teniu la carta que ahir ens va enviar l'aimat agent Catarella:



Estimbats amics i llectors, El cominsari no ha pogut venir. Li hauria agradat, però el senyor enn comandant li ha encarcarat una feina urgentíssima d’urgent, i ja sabeu, com a bons actors  d’en Caramelli que sou, que al senyor en comandant no se li diu mai ni que sí ni que no. En Mimí va dir “mi, mi!”, vull dir que va dir que ja vindria ell, si feia falta (i jo no sé per quin sou de set ho va dir, si feia falta, perquè si falta és que no hi és, no sé si m’entenc), però el menstre Montalbano va contextualitzar que nanai de ni parlar-ne, que lo que ell volia, i quan deia ell es referia no a la seva persona d’ell mateix en tercera si…

Culleretes?

Fa dues setmanes, en divulgar els noms que rebien els gripaus al Pla de l’Estany i a l’Empordà, vaig aventurar una hipòtesi psicodèlica sobre aquesta diversitat. Les denominacions que acabava de descobrir eren greixando (Banyoles) i papibou (La Bisbal). La hipòtesi psicodèlica era que aital varietat de noms té un origen químic. Molts gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, i aquest alcaloide derivat de la serotonina ens pot provocar fortes al·lucinacions. Doncs bé, va ser sortir l’article i començar a rebre per twitter, mail i aire denominacions tan diverses com al·lucinants. Començo a creure que és el mateix fenòmen que passa amb les roselles (també al·lucinògenes), que tenen un munt de denominacions: roelles, ababols, peperepeps, pipiripips, quiquiriquics, gallarets, puputs, paparoles, badabadocs... Si la rosella provoca al·lucinacions en el regne vegetal, el rei de l’animal és el gripau: sàput, calàpet, galàpet, galàpu…

Malsonància ad hoc

A l’estiu abunden els concerts i els recitals poètics. Sense anar més lluny, el gran Josep Pedrals ha organitzat un cicle a Ripoll amb poetes Exquisits. Doncs bé, entre les lectures d’Enric Casasses (avui), Andreu Subirats (la setmana entrant) i d’altres com Dolors Miquel o Núria Martínez Vernis cada dijous durant tot l’estiu, s’hi podria colar un espontani que recités de cap a peus l’inventari de renecs que Joaquim Ventalló es a empescar ara fa mig segle per catalanitzar la indignada boca del capità Haddock. Acontravent n’acaba de publicar la llista completa, inclosos els descartats, conservada per la seva filla Eulàlia, que quan Ventalló traduïa Tintin dirigia el parvulari de l’escola Aula. El títol del llibre és un enfilall que va fer fortuna en boca de Haddock: Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp! L’aposta de Ventalló, en un moment en què no hi havia disponible gairebé cap lectura infantil en català, va tenir un gran impacte. La llista no només conté paraules directament o…

Après entre reixes

El divendres va fer vint-i-un anys justos que vaig publicar els primers mots encreuats a La Vanguardia. El meu veí de pàgina Fortuny, autor del crucigrama en castellà, en porta 1456 més que jo, la qual cosa vol dir que ja passa del quart de segle. Són molts anys de cargolar paraules, entrellaçar-les, definir-les i amagar l’ou. Molts anys de fer rumiar la gent i incitar-los a guixar el diari. Anys i panys d’aprendre un munt de coses. En el meu cas, l’aprenentatge de la meva llengua ha passat per tots aquests anys de reixes, després que mai no en rebés ni un sol minut de classe. La lectura constant, diccionaris inclosos, és el millor mètode per apamar qualsevol llengua. Però el millor aprenentatge és el que adquirim a partir dels errors que cometem. Dos dies abans del meu particular aniversari crucigramista vaig tenir el plaer de conèixer l’oceanògrafa i biòloga marina Josefina Castellví. L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú li acabava de concedir el II Premi Roig Toqués per la seva tas…

Drinking In

I was raised to regard pubs as a perk of adulthood almost on a par with sex, banned as I was from them until a teenager. When I finally crossed the threshold of one of these chapels of quaffing, alcohol was revered by me as an endlessly repeatable treat for grown-ups, in which I could now indulge to my head's content: a degree of indulgence which - if English press reports are anything to go by – is as nationally widespread as Marmite. However, I assumed the 2003 Licensing Act – which allows accompanied children to enter pubs at any time – would make having a drink with the kids as normal as finding excuses not to help them with their homework. London, June, 2011: my kids and I are thirsty. On entering the first pub, we are told they will only be tolerated at the tables outside, of which there are exactly two, both over-occupied. At the second pub, we are told they will only be allowed in if they eat a hot meal. At the third – it is now half past six – we are told they are banned …

Aixoplucs, Zombis, Catalans

Aixoplucs. Als anys cinquanta i seixanta, als Estats Units els va agafar la dèria de construir refugis nuclears a tort i a dret: només a Nova York, n'hi havia 230.000. Arreu del país, a més, es construïen refugis particulars d'una utilitat més que dubtosa: un número de la revista Popular Science del 1961 explicava que se'n podia construir un amb caixes de cervesa. A Europa, d'altra banda, el govern suís va decretar, el 1968, que cada casa nova havia de tenir un refugi nuclear incorporat. Avui en dia, però, aquests caus s'han convertit en cellers i gimnasos: tant a Suïssa com als EUA, pel que es veu, el mercat de refugis ja no és el que era.

Zombis. A Catalunya, però, hi ha senyals que està a l'alça. Com que una guerra nuclear ja sembla força improbable a Europa, les amenaces percebudes són d'una altra mena. Al bell poble de Cànoves i Samalús, al Vallès Oriental, per exemple, un tal Dani està construint –amb tota serietat– un búnquer que, diu, pot resistir l&…

El càmping elèctric

Com es pensen els concursos és un enigma que vaig aclarir els dies que vaig treballar a No te olvides el cepillo de dientes, a Antena 3. D’entrada, l’equip s’assembla molt a una comissió de festes i activitats d’un càmping: cal muntar una competició de Miss Samarreta Mullada, un torneig de voleibol de platja, una gimcana amb proves absurdes com imitar Jim Carrey a Dos ximples molt ximples. Per un moment, les vides dels concursants i dels espectadors es converteixen en un simple joc, un allau trepidant de sorpreses tretes d’un parc d’atraccions, entrebancs i reptes sense solta, xiscles i caigudes contínues, com en una pel·lícula de Max Linder (els xiscles no se senten però hi són). S’aparca el pensament racional, la contenció, l’educació dels salesians, i tothom es comporta com si estigués fent un lúping del Dragon Khan, disfressats d’ós Iogui i Bubú. La partida només és entreteniment, no se li ha de demanar gaire més que a una sopa de lletres o a un cub de Rubik.

Per tant, discrepo d’…

Emma Zunz a Manhattan

Com era d’esperar, el cas de Dominique Strauss-Khan evoluciona cap a un territori menys desfavorable per a l’acusat. De moment, l’home ja ha quedat alliberat de reclusió i polsereta ominosa. És a dir, que podrà fer vida de Millet, sense sortir dels Estats Units. Si ara jo em posés sentenciós i afirmés que la justícia sempre acaba afavorint els poderosos cometria un error de caire adverbial. Sempr eno. Això només passa gairebé sempre. Però que ningú no s’esquinci cap camisa d’Armani. Solaçar-nos en una presumpta connivència dels jutges no porta enlloc. No estem parlant de corrupció sinó de recursos. La justícia estatunidenca és un dels pilars del sistema que regeix el país d’Obama i el seu pes moral equival al de la monarquia britànica o el partit comunista xinès, per posar dos exemples innocents. Però això no treu que el ciutadà que pugui pagar els millors advocats tingui a les mans un seguit d’instruments preciosos per aconseguir que la balança de la justícia caigui de la seva banda.…

L’estrèpit d’un tret

Avui fa 50 anys que es va suïcidar Ernest Hemingway. L’escriptor José Antonio Garriga Vela es va referir a aquell instant en l’inici de la seva esplèndida novel·laPacífico: « El día 2 de julio de 1961, mientras mi hermano y yo hacíamos la primera comunión, Ernest Hemingway se disparaba un tiro en la boca. (…) Los cartuchos le habían reventado la cabeza. Nosotros recibíamos a Dios con la boca abierta y él se introducía el frío acero de la escopeta de caza hasta el paladar. Luego cerramos los ojos y vimos el cielo. No sé lo que vería Hemingway». Quina manera tan contundent de començar una novel·la. És com si la referència a Hemingway l’ajudés a arrencar el motor de la prosa i a agafar ritme.
Hemingway es va suïcidar un 2 de juliol, que té la peculiaritat de ser el dia central de l’any, com una frontissa. Un 2 de juliol, també, va morir un dels autors que més el van influenciar: Anton Txékhov , mestre del relat curt. Era el 2 de juliol de 1904 segons el calendari julià, utilitzat a Rússia…

No pot estimar la nació qui no estima la província

Per un fort sentit de modèstia i discreció molt arrelats, els catalans no ens vanagloriem gaire del nostre analfabetisme, encara que, és de justícia reconeixe-ho, va adquirint unes proporcions notables, un caràcter i un aire propis, a més a més d’una desimboltura juvenil que li atorga un toc d’elegància amable. Als ulls de les regions espanyoles i dels països d’Europa, Catalunya no passa per gaudir d’un analfabetisme gaire lluït, ric en la seva diversitat i amb una gran projecció de futur, sinó que és considerada més aviat, en aquest aspecte, dins una mitjania grisa, apagada, sense aspiracions serioses a conquerir posicions rellevants. Mai en cap tribuna internacional ni congrés ni reunió els catalans no som assenyalats com uns especímens gaire analfabets, quan en un sentit estricte, amb dades a la mà, no ens hauríem de quedar tan enrere. Cal que entre tots plegats reforcem la nostra autoestima pel que fa a l’analfabetisme: seria contraproduent que Catalunya guanyés posicions en aques…