Après entre reixes

El divendres va fer vint-i-un anys justos que vaig publicar els primers mots encreuats a La Vanguardia. El meu veí de pàgina Fortuny, autor del crucigrama en castellà, en porta 1456 més que jo, la qual cosa vol dir que ja passa del quart de segle. Són molts anys de cargolar paraules, entrellaçar-les, definir-les i amagar l’ou. Molts anys de fer rumiar la gent i incitar-los a guixar el diari. Anys i panys d’aprendre un munt de coses. En el meu cas, l’aprenentatge de la meva llengua ha passat per tots aquests anys de reixes, després que mai no en rebés ni un sol minut de classe. La lectura constant, diccionaris inclosos, és el millor mètode per apamar qualsevol llengua. Però el millor aprenentatge és el que adquirim a partir dels errors que cometem. Dos dies abans del meu particular aniversari crucigramista vaig tenir el plaer de conèixer l’oceanògrafa i biòloga marina Josefina Castellví. L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú li acabava de concedir el II Premi Roig Toqués per la seva tasca en favor del mar. Castellví va treballar 42 anys al mar, deu dels quals en expedicions a l’Antàrtida. El seu parlament va ser un exemple extraordinari de passió i mesura, ciència i emoció. Ens va convèncer que el mar ens és un gran desconegut. A la sortida vaig tenir una doble satisfacció. D’una banda, vaig saber que la il·lustre biòloga resol cada dia els meus mots encreuats. Però també em va dir una cosa molt més útil per a la meva formació: vaig saber que fa dues dècades que defineixo malament la feina de les puntaires, atès que les acostumo a associar al verb cosir. “Les puntaires no cosim”, em va alliçonar Josefina Castellví, bona coneixedora del tema. “Fem puntes de coixí”. El desconeixement de l’ofici no eximeix el crucigramista de la correcta definició, de manera que li vaig prometre que d’ara endavant les meves puntaires mai més no serien confoses amb cosidores. El més fascinant del llenguatge verbal (i del coneixement en general) és que mai no l’arribes a abastar tot. Sempre hi ha camí per córrer.
Hi ha vegades, però, que la pràctica crucigramista comporta giragonses que van més enllà. Recordo quan un capità de vaixell em va abordar per saber com era que m’entestava a definir el verb orsar “navegar per l’oceanografia del tedi”. Després de fer-me una descripció detalladíssima de la maniobra de navegació que tècnicament designa el verb orsar va quedar una mica fotut quan li vaig replicar que “l’oceanografia del tedi” al·ludia a l’obra homònima d’Eugeni D’Ors, al qual associava amb el verb orsar sense cap altre fonament que la proximitat verbal. L’enginy verbal, de vegades, navega per les procel·loses aigües de l’engany. Encara recordo la primera definició de mots encreuats que se’m va acudir, anys abans de començar a publicar-ne a La Vanguardia. Era en un bar, esperant una mossa, i acabava de dibuixar una graella en blanc en una pàgina pautada d’un bloc d’espiral Miquelrius. En aquell moment la primera paraula que havia d’anar a horitzontals 1 em semblava cabdal per a l’èxit de la graella, de manera que en vaig descartar una vintena abans de veure-la entrar per la porta, mitja hora tard. Ella va mirar la graella buida, va somriure i em va fer un petó al bec, allò que avui en diuen un piquito (bequet?). Era el primer cop que ho feia, de manera que se’m va posar cara de peix bullit, o com a mínim això és el que em va dir. “Fas cara de peix bullit”. I jo vaig pensar, “el peix més amorós, de 5 lletres”. I va ser així com vaig pescar el meu primer besuc per col·locar-lo entre les reixes d’uns mots encreuats.

Màrius Serra. La Vanguardia. Dimarts, 5 de juliol de 2011

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Exèquies laiques: el capdevilisme

¿Qué es una nación?

Barthes, el símptoma